Cap on cau “la nació...”?

Aquesta medi­tació, mesu­rada i al mateix temps far­cida de passió, obe­eix a la con­tundència de la raó històrica i a la mirada d'una dona jove qui viu en pri­mera per­sona aquest recu­lar –que no cessa– per aga­far empenta i esde­ve­nir la gene­ració que doni sen­tit al dret a deci­dir. Rumiar en l'encaix de Cata­lu­nya a Espa­nya ja és un bolero vell, ros­se­gat, impos­si­ble de qua­drar i, a la vegada, l'únic man­tra que podem sal­mo­diar, fins a tro­bar la clau que obri la porta d'una ben ano­me­nada lli­ber­tat.

Prat de la Riba va escriure un lli­bre cab­dal per enten­dre els fets que, vuit anys després, esde­vin­drien un feno­men polític de gran pro­fun­di­tat civil: la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya. El lli­bre era La naci­o­na­li­tat cata­lana. Tot fent ser­vir un llen­guatge pre-Fabra i amb una volun­tat d'abs­tracció meri­di­o­nal, Prat de la Riba des­criu els valors que faran pos­si­ble que, en el curs de deu anys, com a pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat –una fórmula dis­si­mu­lada per fer que les qua­tre dipu­ta­ci­ons s'unis­sin per acon­se­guir millo­res en els fronts en els quals l'Estat espa­nyol s'inhi­bia– faran que la per­cepció de Cata­lu­nya com a nació s'accepti en el cons­ci­ent col·lec­tiu i tras­passi el pas del temps, un segle després.

La naci­o­na­li­tat cata­lana adreça dife­rents temes, en una mena de cer­cles concèntrics, on el naci­o­na­lisme, entès com afir­mació d'una gent, un ter­ri­tori i en con­tra­dicció directa amb la doc­trina d'un pro­vin­ci­a­lisme obe­di­ent, és el per­so­natge cen­tral. No gosa­ria dir que el lli­bre tingués, en el seu inici, cap altra pre­tensió que la d'acla­rir con­cep­tes, tam­poc puc afir­mar que es con­vertís en un refe­rent doc­tri­nal –mal­grat que l'han citat a bas­ta­ment uns i altres– més enllà de l'apas­si­o­nada gleva cata­la­nista i l'èxit trans­ver­sal de la for­mació política de Soli­da­ri­tat Cata­lana. El lli­bre, tot i que fou revi­sat pel mateix Prat el 1910, no s'allunyà gaire de la seva tesi primària, que vol acla­rir les grans siner­gies cre­a­ti­ves de la nació cata­lana. Els impul­sos entre la ciu­tat i el món rural. La xarxa com a ele­ment indis­pen­sa­ble de futur i el naci­o­na­lisme català: inte­gra­dor de l'art i la cul­tura en la dis­se­mi­nació de l'ètica, dins el marc d'un canvi pedagògic a l'hora d'expli­car l'essència.

El lli­bre –que és una cita con­ti­nu­ada– indica cap on cau “la naci­o­na­li­tat”: “Cal con­si­de­rar el fet jurídich –escriu Prat de la Riba–. Enllu­er­nats per l'esplen­dor de les jerarquíes ofi­ci­als, s'han cre­gut que les cal­ces dels sol­dats, les togues dels jut­jes, els uni­for­mes dels guar­di­a­ci­vils... la llen­gua en que's ple­deja o en que's recorre, en que's paguen les con­tri­bu­ci­ons y mul­tes, el dret que esta­tu­ei­xen les assam­blees, es a dir, que tot lo que divi­deix o separa els Estats, divi­dia també als homes... pre­so­ners din­tre de llurs fites; han cre­gut que sepa­ra­ven més els homes, que'l dret que viu en les cos­tums, en els actes de la vida, que la llen­gua que's parla sem­pre, per­que es la que parla l'espe­rit ab sí meteix.” La con­trovèrsia sobre l'ascen­dent de la llen­gua ha for­mat el teló de fons de mol­tes ini­ci­a­ti­ves polítiques a favor i en con­tra del fet naci­o­nal català, i és fàcil d'esbri­nar la raó de la seva vigència amb la llei Wert o la manca de reco­nei­xe­ment dife­ren­cial del català a les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques espa­nyo­les.

En el desen­vo­lu­pa­ment de l'obra de govern de la Man­co­mu­ni­tat, la dona ocupà un espai cen­tral. El femení, com a força de canvi, va ser vigent en l'espe­rit i la forma que dóna Prat a la nació. Entenc que la pre­pon­derància del femení és un dels teo­re­mes més difícil d'enca­bir en les pres­crip­ci­ons de país; però he d'adme­tre que, tant la llen­gua com la naci­o­na­li­tat cata­lana, el tenen en comú. Pot­ser per això, torno a Sep­ha­rad i a la dona bruna del prin­cipi, qui en el seu esguard emmi­ra­lla el desig del poeta per fixar el mur, més enllà del cemen­tiri de Sinera i que el destí d'aquells que esti­mem el diàleg de “l'espe­rit ab si mateix”; pugui aca­bar en una qua­li­tat del país, on viu el vell somni de Prat de la Riba, i que aquest somni esde­vin­gui una alta cançó, en lla­vis i cor de tot un poble.