Molt a prop del llindar

Les reac­ci­ons gene­ra­des al vol­tant del dret a deci­dir són, agradi o no, part cons­ti­tu­ent d'un debat polític pri­mor­dial per al futur de la democràcia. Cal recor­dar aquesta evidència perquè hi ha molta gent que està abor­dant aquest debat d'una manera anacrònica, com si el procés que ens (pre)ocupa, amb tots els seus mati­sos i desen­vo­lu­pa­ments, no estigués defi­nint per si mateix un horitzó polític i civil. Aquest sol ser el diagnòstic extàtic de l'espa­nyo­lisme tota­li­tari, que només es rebaixa a la car­na­dura con­creta de la dialèctica històrica quan es tracta de con­cul­car drets, rubri­car afu­se­lla­ments, o amenaçar amb bom­bar­de­jos i amb l'anul·lació de la Gene­ra­li­tat.

Però: ¿hi ha algú amb un mínim de sen­deri que pugui creure de debò que amb l'ano­me­nat procés sobi­ra­nista només estem dins d'un parèntesi de la història i no dins d'un mar­ca­dor de la història? Hi ha ana­lis­tes que, con­fi­ant-t'ho tot a l'immens poder de l'espa­nyo­lisme, des­em­pol­sen vells ins­tru­ments de màgia potàgia per pre­sen­tar aquest debat com si aquest debat quedés en un dels mar­ges subur­bi­als de la història; i com si, un cop satis­factòria­ment tan­cat, poguéssim retor­nar exac­ta­ment al mateix punt en què estàvem abans d'ini­ciar-lo. És men­tida: la història no admet trams gratuïts. ¿No havíem con­vin­gut, gràcies a Anto­nio Mac­hado, que cami­nante no hay camino,/ se hace camino al andar? Doncs això: la història es forja for­jant-se.

Moments radi­cals com el que estem vivint també tenen les seves vir­tuts: fan caure algu­nes màsca­res. I quant a pul­cri­tud democràtica, amb tots els defec­tes que pugui tenir (que en té), el sobi­ra­nisme gua­nya per gole­jada l'espa­nyo­lisme. La pul­cri­tud democràtica que està demos­trant el sobi­ra­nisme és un actiu defi­ni­dor per ell mateix. No hauríem de per­dre de vista que en les democràcies con­tem­porànies només els mit­jans jus­ti­fi­quen els fins. La cre­di­bi­li­tat democràtica, igual que el movi­ment, es demos­tra cami­nant. ¿Quina ges­tació de con­vic­ci­ons pot pro­vo­car la deriva empresa per aquest espa­nyo­lisme tota­li­tari que, per negar la democràcia, rei­vin­dica afu­se­lla­ments i dic­ta­du­res, atia la con­fron­tació ètnica i (com Zapa­tero i cia.) con­si­dera que la Cons­ti­tució és supe­rior a la volun­tat popu­lar? Cada cop som més a prop del llin­dar. Davant de les pro­vo­ca­ci­ons, les ame­na­ces i la por, el sobi­ra­nisme no pot per­dre la seva força ni la seva raó tot dei­xant-se endur per una ira i una irra­ci­o­na­li­tat homòlogues. El sobi­ra­nisme no ha ni de pes­ta­nye­jar. Neces­sita ner­vis d'acer i plena con­vicció democràtica.