Arquitectura de muntanya

Està clar que els pit­jors des­as­tres urbanístics s'han comès a la costa, on molta gent es va ven­dre el ter­ri­tori per un plat de llen­ties. Ara es demos­tra que va ser pa per avui i gana per demà. Jo, que volen que els digui, quan es quei­xen que les tem­po­ra­des no van bé o del turisme de bor­rat­xera, la meva empa­tia es nul·la i no em des­perta cap sen­tit de soli­da­ri­tat ni llàstima. A les comar­ques de l'inte­rior tam­poc ens hem esca­pat del tot de la ignorància dels cobe­jo­sos i dels deli­ris de mal gust d'alguns pro­mo­tors. Con­cre­ta­ment, al Ripollès n'hi ha que han inter­pre­tat la pro­moció turística com una imi­tació bar­ro­era dels parcs temàtics que res tenen a veure amb la rea­li­tat del ter­ri­tori. Posem com a exem­ple la vall de Cam­pro­don. A banda dels sig­nes d'osten­tació del bar­ro­e­risme nou­cen­tista, com pot ser el pas­seig Maris­tany, amb tota la seva deca­dent ampul·losi­tat, no fa tants anys algú va tenir la idea de cons­truir un hotel tirolès al mig de la vall. I ho va fer, sense que ningú no li digués res. M'agra­da­ria veure què pas­sa­ria si algú pro­posés cons­truir un hotel amb les carac­terísti­ques de l'arqui­tec­tura del Piri­neu gironí a Inns­bruck. La gent, pre­ci­sa­ment, fa turisme per conèixer mane­res de viure dife­rents. Si a mi, supo­sant, que ja és supo­sar, m'apas­sionés l'arqui­tec­tura tiro­lesa, ani­ria a Àustria. No han fal­tat tam­poc els imi­ta­dors d'en Bohi­gas i tota la resta amb uns resul­tats sem­blants als dels locals que pre­te­nen imi­tar la cuina d'El Bulli. A Camp­devànol, per exem­ple, es va recon­ver­tir una plaça arbrada en un espai cimen­tat sense ombres, glaçat a l'hivern i insu­por­ta­ble a l'estiu, per on cada cop passa menys gent. Entenc que no cal cons­truir com fa cent anys i que és el temps el que acaba valo­rant les actu­a­ci­ons urbanísti­ques. Val­gui com a exem­ple la polèmica actu­ació a la Lira de Ripoll, on s'ha cons­truït una plaça coberta jugant amb el ferro, el vidre i la pro­xi­mi­tat del riu. Cri­ti­cada per uns i llo­ada pels altres, almenys es fa ser­vir i no deixa indi­fe­rent. Ho avala el recent premi d'arqui­tec­tura del Col·legi de Girona, la nomi­nació als pre­mis FAD o la seva par­ti­ci­pació a la Bien­nal de Venècia i en una expo­sició a Perth, Austràlia. I no té cap ele­ment carac­terístic d'Àustria o de l'extra­radi de Bar­ce­lona. És tan ripo­llesa com ho és el mones­tir.