Opinió

‘London is London'

No amaga les punxes que hagueren de viure els seus protagonistes

Ara, el PP i acòlits de la dreta extrema s'han tret la careta. Són, de fet, ver­go­nyo­sos suc­ces­sors del pen­sa­ment més obtús, tan­cat i cec del fran­quisme sociològic, massa sovint amb un silenci còmplice del PSOE.

El món gira i gira, però ells no s'assa­ben­ten del món glo­bal o de con­cep­tes tan evi­dents com ara la lli­ber­tat d'avor­tar davant un embaràs no desit­jat, la igual­tat de les cul­tu­res, el rebuig al geno­cidi cul­tu­ral –via Lapao o l'esper­pent de l'ori­gen pre­històric del valencià sota els efec­tes d'un al·luci­no­gen que és l'odi con­tra els cata­lans–, el dret a deci­dir o el sim­ple tri­omf de la raó i el sen­tit comú més ele­men­tal. Per això, aquesta excel·lent novel·la Lon­don is Lon­don (Témenos Edi­ci­ons), de Maria Vila­nova, fa refle­xi­o­nar fins on havia arri­bat l'embru­ti­ment moral d'una soci­e­tat després de gai­rebé qua­ranta anys de dic­ta­dura. A la capi­tal anglesa, la pro­ta­go­nista, cone­guda de l'autora, troba als anys setanta aire fresc, l'horitzó vital que suposa una ciu­tat plena de vida i de color on els movi­ments soci­als, les lli­ber­tats democràtiques, la cul­tura i la con­tra­cul­tura dibui­xen un pano­rama engres­ca­dor, on tot­hom pot fer-se un lloc.

La Bet, una jove bar­ce­lo­nina, ve d'una ciu­tat grisa, fosca i opri­mida sota el fran­quisme, on els movi­ments clan­des­tins, la cul­tura silen­ci­ada i els que patei­xen la manca de res­pecte pels drets humans sobre­vi­uen amb una única espe­rança: la mort del dic­ta­dor. A la capi­tal lon­di­nenca, des­co­breix una nova manera d'enca­rar la vida –lluny del cons­tre­nyi­ment de casa seva– que la fa madu­rar en tots els aspec­tes: per­so­nal, social, cul­tu­ral i polític. A poc a poc, va crei­xent i va mode­lant la seva per­so­na­li­tat, tot pre­nent consciència del que sig­ni­fica viure en lli­ber­tat per pren­dre les pròpies deci­si­ons i assu­mir-ne les con­seqüències.

L'autora a Un agost a Rwanda (1999), diari d'un viatge amb ànim de soli­da­ri­tat, ja des­ta­pava estra­nyes situ­a­ci­ons lluny de l'edul­co­rat bonisme habi­tual en par­lar d'aquests fets. O encara, a La mort, una lliçó de vida (2005), experiència per­so­nal d'un procés de dol, mos­trava com de com­plexa és la reacció dels fami­li­ars davant el tràngol ines­pe­rat d'una mort múlti­ple.

Ens calEN obres de cre­ació dife­rents, com aquesta de Maria Vila­nova. Ens hem de feli­ci­tar de la gosa­dia d'edi­to­ri­als que opten per novel·les ben escri­tes, lúcides i que, com un bis­turí, paraula a paraula, rat­lla a rat­lla, des­car­nen una soci­e­tat amb tot el seu cantó fosc, com era el fran­quisme, com és ara l'Espa­nya ofi­cial d'avui. Per poder apor­tar vida i ale­gria, sem­brar i reco­llir, edu­car i empènyer a la millora per­so­nal de les per­so­nes i de la soci­e­tat, hem de saber què sig­ni­fica el tri­omf dels medi­o­cres. En què el sexe era tabú, en què avor­tar era un drama que molta gent va viure amb el dolor intern més pro­fund, en què la política estava en mans d'uns éssers igno­rants i vio­lents que des del mono­poli de tot mal­me­tien vides i espe­ran­ces.

Sovint la lite­ra­tura explica més de la vida pro­pera i indi­vi­dual dels fets pas­sats que la pròpia història i en aquesta obra n'hi ha un gava­dal. Jo vaig conèixer noies, ami­gues i com­pa­nyes, que van viure pro­ces­sos sem­blants; per a algu­nes d'elles ha estat una malal­tia ingua­ri­ble que els ha amar­gat la vida. Fos per haver avor­tat, fos per no haver-ho fet, fos per un des­co­bri­ment de la sexu­a­li­tat sense cap mena d'edu­cació, pre­pa­ració o res­pecte propi o aliè. La seva vida ha estat abans i després d'una sexu­a­li­tat mal vis­cuda i les seves con­seqüències. Per no par­lar del tema de fons, el que massa sovint donem per superat: gene­ra­ci­ons per­du­des que edu­ca­des sota el fran­quisme han estat botí ideològic dels qui s'apro­fi­ten d'ells, dels seus valors, de les seves pors, de la medi­o­cri­tat gris d'una existència que començà amb el tri­omf dels mili­tars col­pis­tes des­lle­ials. Fei­xis­tes.

Aquest lli­bre és un plaer intel·lec­tual que no amaga les pun­xes que hague­ren de viure els seus pro­ta­go­nis­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.