L'austeritat mata

Si amb aquest títol no he pogut cap­tar ja l'atenció del lec­tor, cer­ta­ment tinc un pro­blema. No sóc el pri­mer que l'uti­litzo ni seré el dar­rer. De fet, acaba de sor­tir fins i tot un lli­bre que té aquest reclam, prou de moda entre aquells que es volen situar con­tra la con­so­li­dació fis­cal dels governs endeu­tats exi­gint que “una altra política és pos­si­ble”. Es refe­rei­xen, és clar, con­tra les reta­lla­des, a una actu­ació deci­dida amb diner públic que rellanci l'eco­no­mia a la manera key­ne­si­ana, des de la màquina del sec­tor públic desen­vo­lu­pant mul­ti­pli­ca­dors que lli­guen gos­sos i llon­ga­nis­ses: inver­tir un euro per recu­pe­rar-ne supo­sa­da­ment més d'un per la via de les cotit­za­ci­ons soci­als degu­des a la major ocu­pació que se'n pugui gene­rar, recap­tació per impos­tos sobre la renda i el con­sum gene­rat, etc. Contrària­ment al que sabem els eco­no­mis­tes, aquests experts politòlegs hau­rien des­co­bert un free lunch que mal­me­tria la ciència lúgubre, que així és com s'iden­ti­fica l'eco­no­mia, amb un xoc de rea­li­tat.

Arri­bats a aquest punt del text, ja deuen haver des­co­bert vostès que no com­par­teixo l'esca que he tirat amb l'encapçala­ment. En efecte, res no és gratuït i si han picat amb la lec­tura fins aquí –s'han cre­gut el títol–, ara em toca desen­gan­xar-los amb la con­tra­dicció que porta implícit.

En la genètica cata­lana, l'aus­te­ri­tat, la sobri­e­tat, ele­gida i no impo­sada, es con­si­dera una vir­tut. Con­tra el mal­ba­ra­ta­ment. Molt millor esta­rien alguns si en el pas­sat l'hagues­sin prac­ti­cada! Contrària­ment, amb el man­tra de gas­tar més diners –els diners d'altri, és clar– per millo­rar els nos­tres, fugim cap enda­vant per entre­ban­car-nos amb mol­tes limi­ta­ci­ons; la més fona­men­tal: qui és l'“altre” que això ens pot per­me­tre! Dit d'una altra manera, obviar l'aus­te­ri­tat és una política que només se la poden per­me­tre els que no tenen deu­tes i/o la poden sufra­gar eme­tent moneda (deva­lu­ant). Altra­ment, el reclam és prou fal·laç, ja que no tenim qui ens ho financi atès que no és obli­gatòria la subs­cripció inter­na­ci­o­nal del deute per a qui vol gas­tar encara més a costa de l'estalvi d'altres. Pro­vin, si no, de ser vostès matei­xos els que facin valer allò mateix que exi­gei­xen mos­trant la seva dis­po­sició a com­prar tots els bons patriòtics que facin falta per a aquell propòsit. I, en qual­se­vol cas, a qui pro­posi més i més des­pesa pública cal recor­dar que ha de mos­trar les raons de l'ava­lu­ació. El test de pro­po­sar que l'acció expan­siva val el que costa ens el dóna, per als ser­veis de lliure elecció, la dis­po­sició indi­vi­dual a pagar i que, per a les coses que se sub­mi­nis­tren amb cri­te­ris polítics fora del mer­cat i que es finan­cen coac­ti­va­ment, el cost fis­cal resta també benes­tar: ter­gi­versa l'assig­nació de l'eco­no­mia i dis­mi­nu­eix la capa­ci­tat de paga­ment de les but­xa­ques dels con­tri­bu­ents. Per això, se'n diuen impos­tos i no dona­ci­ons.

S'iden­ti­fica l'aus­te­ri­tat impo­sada amb l'exigència de la troica de no dei­xar diners si els governs neces­si­tats no accep­ten deter­mi­na­des con­di­ci­ons de part dels donants. Els sorprèn? No ho farien vostès si fos­sin donants? Com a resul­tat, la com­bi­nació impo­sada és aus­te­ri­tat interna i demanda d'empenta externa al crei­xe­ment. El fet que Europa no sigui el que ens cre­iem i no es mos­tri com­pro­mesa amb la reac­ti­vació com­plica l'equació. Però és el que hi ha i, malau­ra­da­ment, sor­tir d'aquest club mar­xant de l'euro fa avui pit­jor el remei que la malal­tia.

Reco­ne­gut això, i amb la ver­go­nya també pel procés que ens ha por­tat a la situ­ació en què estem, val la pena ser curo­sos amb els argu­ments per mor de sal­var la bon­dat de l'objec­tiu: llui­tar per sor­tir de la crisi mise­ra­ble en què ens hem ins­tal·lat no ha d'esbor­rar la memòria i la pugna necessàries perquè això no torni a pas­sar.

“Les con­seqüències de les reta­lla­des en sani­tat maten” és, doncs, el reclam d'apli­cació. Però la debi­li­tat de l'argu­ment és afor­tu­na­da­ment extrema. Notem que molts indi­ca­dors de salut por­ten una inèrcia, res­po­nen par­ci­al­ment a la genètica i tenen resiliència. Les xifres actu­als de resul­tats de salut són del 2010. Recordo que la renda fami­liar dis­po­ni­ble a Espa­nya no va bai­xar fins després del juny d'aquest any, ate­nent el pes de les trans­ferències i sub­si­dis. I també que la des­pesa sanitària pública fins al 2012 no dis­mi­nu­eix: de fet, s'estanca aquest dar­rer any, ni creix ni decreix. Objec­ti­va­des les dades, per tant, és incom­pren­si­ble argu­men­tar recep­tes pseu­do­ci­entífica­ment, com fan alguns, ser­vint supo­sa­da­ment una causa justa. És clar que sem­pre podem con­sen­suar una mateixa diagnosi: recu­pe­rar el crei­xe­ment, que retorni l'ocu­pació i que es pre­servi el més subs­tan­tiu de la des­pesa en salut pública. Però, atents, que hem de lle­gir bé la prognosi: salut pública no és des­pesa sanitària ni assistència pública de gua­ri­ments de salut. Més aviat té a veure amb les inter­sec­to­ri­a­li­tats de salut a totes les polítiques, espe­ci­al­ment en aque­lles que guar­den entre si exter­na­li­tats posi­ti­ves, que refor­cen el benes­tar pobla­ci­o­nal i min­ven els efec­tes nega­tius que la per­ju­di­quen. Aju­dar a fer que retorni l'ocu­pació no és con­di­ci­o­nar la sub­venció pública al fet de no tre­ba­llar, sinó sub­si­diar l'esforç de fer-ho. I amb l'objec­tiu d'evi­tar que cap ciu­tadà pren­gui mal en la seva salut, el que cal és ser selec­tius per pri­o­rit­zar els més fràgils i no con­ti­nuar amb un uni­ver­sa­lisme de barra lliure en què sem­bla impor­tar més quant es gasta que com, per a què i amb quins resul­tats. La recepta de tor­nar al con­sum de recur­sos pro­pis –con­tra la glo­ba­lit­zació– és ego­ista con­tra els països que bus­quen opor­tu­ni­tats per a la seva població sense haver de migrar, sinó tre­ba­llant a casa i expor­tant. Cons­truir evidència tor­tu­rant les dades, jugant amb out­li­ers d'evidència mar­gi­nal i escassa sig­ni­fi­cació demogràfica és pro­per ja al frau intel·lec­tual. Ni que sigui per una bona causa. Que el lec­tor, doncs, no es deixi guiar per un bon títol sense exa­mi­nar la con­sistència de l'argu­men­tació que l'ha de sus­ten­tar.