A l'illa de Girona

El món és un moca­dor, però només si viat­gem lluny, i encara. Per més que ens omplim la boca d'alta velo­ci­tat fer­roviària, la con­nexió amb París –per exem­ple– és una rea­li­tat par­cial, un tren de velo­ci­tat inter­mi­tent –ara via ràpida, ara via con­ven­ci­o­nal–, i ja arri­barà el 2030. Però no ens quei­xem gaire, perquè en la distància curta la cosa empit­jora de forma ter­rorífica.

Si us refieu del trans­port públic per a un tra­jecte de Bar­ce­lona a Girona o entre vint i trenta quilòmetres a la rodona de Girona, aban­do­neu tota espe­rança. Aquest mateix dimarts en un cen­tre cul­tu­ral de la ciu­tat hi havia pro­gra­mada una con­ferència a les vuit del ves­pre, una hora prou rao­na­ble. El con­fe­ren­ci­ant havia de tor­nar a Bar­ce­lona en tren. L'acte va aca­bar amb tanta pun­tu­a­li­tat com va ser pos­si­ble, però no n'hi va haver prou. L'últim com­boi va mar­xar davant dels nas­sos del docte i refiat con­fe­ren­ci­ant que va arri­bar a l'andana una micronèsima de segon tard: a quarts de deu, l'abisme que separa Girona de Bar­ce­lona només es pot sal­var amb 150 euros de taxi o en cotxe par­ti­cu­lar. És a dir: con­vi­dar algú de Bar­ce­lona a par­ti­ci­par en una acti­vi­tat de tarda-ves­pre a Girona reque­reix una nit d'hotel o mit­jans pri­vats de trans­port. Un gironí tam­poc no pot anar a tea­tre a Bar­ce­lona amb trans­port públic, és clar. El somni nou­cen­tista de la Cata­lu­nya-ciu­tat es redu­eix a això: un con­fe­ren­ci­ant atra­pat en un forat negre.

Els pocs quilòmetres que sepa­ren Girona de Quart, Cassà de la Selva, Lla­gos­tera o Sant Feliu, per posar un tra­jecte pos­si­ble, són un altre abisme. Si desit­geu anar al cinema en autobús des de qual­se­vol d'aquests muni­ci­pis des­comp­teu la sessió de les vuit del ves­pre perquè a un quart de deu s'ha aca­bat el bròquil. En hora­ris diürns la cosa no millora gaire. És cert que d'uns anys ençà han aug­men­tat les freqüències i s'han inte­grat xar­xes de trans­ports i tari­fes, però el trans­port públic, per com­pe­tir amb el pri­vat amb èxit, ha de ser més barat i més eficaç. La rea­li­tat és que el bit­llet és car, que els auto­bu­sos no elu­dei­xen el col·lapse dels automòbils par­ti­cu­lars, i que l'usu­ari viatja més len­ta­ment i més incòmode. Resul­tat: si vostè agafa un autobús que uneixi Girona amb qual­se­vol població situ­ada a 25 quilòmetres a la rodona podrà com­pro­var que la majo­ria d'usu­a­ris per­tany a algun d'aquests qua­tre grups: jubi­lats, immi­grats, estu­di­ants i des­pis­tats. És a dir, els que no van en cotxe perquè no poden.