El dret a l'oblit

Fins fa uns anys, quan, posem per cas, un polític deia o feia una bar­ra­bas­sada, d'aquesta només en podien donar fe els dia­ris, que, ben endreçats, res­ta­ven per sem­pre més arxi­vats a les heme­ro­te­ques. Era qüestió de memòria recor­dar els fets i, per recu­pe­rar-los en la seva lite­ra­li­tat, calia fer una visita a la tan pre­uada heme­ro­teca, cosa, no ens enga­nyem, força fei­xuga. Ara hem entrat en una altra dimensió. Tot allò que ha estat digi­ta­lit­zat, ja sigui una notícia d'un diari, un edicte muni­ci­pal, un vídeo de You­tube o un àudio, queda inde­xat i incor­po­rat al gran magat­zem que és la xarxa, i amb una sim­ple recerca, pots tro­bar la infor­mació que vul­guis. Això, que té molts avan­tat­ges, té també els seus incon­ve­ni­ents. Hi ha fets, opi­ni­ons, imat­ges... pen­jats a la xarxa que amb el temps poden haver pres­crit, i poden donar una imatge nega­tiva que no es cor­res­pon amb el que ara és rea­li­tat. Tot i no ser un per­so­natge públic, allò que hi ha a la xarxa refe­rit a tu és públic. I sem­bla que hi ha poca cosa a fer. L'empremta digi­tal, amb peti­tes excep­ci­ons, és per sem­pre més. Així ho entén l'advo­cat gene­ral del Tri­bu­nal de Justícia de la UE, que sosté que el dret a l'oblit no por ser gene­ra­lit­zat, que dema­nar a un cer­ca­dor que ama­gui infor­mació veraç equi­val­dria a cen­su­rar con­tin­gut publi­cat. Ras i curt, allò que hi ha la xarxa, hi serà per a l'eter­ni­tat. Agradi o no. D'aquesta manera, si les coses no can­vien en un futur, els nos­tres néts podran saber si érem uns con­duc­tors modèlics o si ens posa­ven mul­tes per excés de velo­ci­tat, si teníem algun “amic” que ens llo­ava al seu blog i mol­tes coses més. A l'era digi­tal, no hi ha lloc per al dret a l'oblit.