Parlem-ne

Des de la mani­fes­tació del juny del 2010 a Bar­ce­lona (aque­lla en què la capçalera es va auto­dis­sol­dre i encara corre i no se sap on tro­bar-la) s'han assen­tat una sèrie de diagnòstics que, sense ser fal­sos, cer­ti­fi­quen aque­lla lògica nar­ra­tiva de Kafka segons la qual la suma enca­de­nada de raons plau­si­bles pot con­duir al caos i a l'absurd gene­ral.

Així, per exem­ple, és molt cor­rent sen­tir a dir que, a Cata­lu­nya, per opo­sició a la majo­ria silen­ci­osa encar­nada pels que no es mani­fes­ten, l'inde­pen­den­tisme és el sec­tor polític soci­al­ment més actiu i més ben arti­cu­lat. Ah sí? Par­lem-ne. Aquest diagnòstic par­ti­cipa del pre­ju­dici que qui fa for­ro­lla és que està més arti­cu­lat i és més actiu que no pas qui, assen­tat en les como­di­tats i dis­cre­ci­ons que per­met l'esta­tus hegemònic, no té neces­si­tat de sor­tir al car­rer per defen­sar res, per rei­vin­di­car res o per pro­tes­tar con­tra res. És molt pro­ba­ble que si l'inde­pen­den­tisme pragmàtic dis­posés de la làmpada d'Aladí bes­can­vi­a­ria de seguida el to fes­tiu de les seves mani­fes­ta­ci­ons rei­vin­di­ca­ti­ves (amb els seus entra­nya­bles cap­gros­sos, gegants, cas­te­llers i noies dis­fres­sa­des de pubi­lles sexi) pel poder de facto de l'uni­o­nisme (amb els seus cen­te­nars de milers de fun­ci­o­na­ris, ins­ti­tu­ci­ons, exèrcits, acadèmies de poli­cia, pres­su­pos­tos, ins­tru­ments d'iden­ti­fi­cació, canals de pro­pa­ganda i con­tra­pro­pa­ganda, influències, capa­ci­tat de decisió, capa­ci­tat de pressió, òrgans de justícia...). Con­fon­dre l'arti­cu­lació reac­tiva de l'inde­pen­den­tisme amb la malla minu­ci­osa, atàvica i poc expug­na­ble de l'uni­o­nisme és com remar­car que, en matèria de pràctica sexual, l'eunuc és molt més orga­nit­zat que el semen­tal (quin remei li queda!).

Un altre diagnòstic que està fent forat és la idea que la cor­rupció llasta el pro­jecte sobi­ra­nista. És indis­cu­ti­ble que quan has de fer un canvi de para­digma polític (i l'inde­pen­den­tisme el plan­teja) també has d'ofe­rir un revul­siu i argu­ments per a aquest canvi. Però ja resulta curiós que algu­nes pràcti­ques de cor­rupció de bran­ques del naci­o­na­lisme català sigui un motiu de des­feta gene­ra­lit­zada, men­tre que la pro­vada i gene­ral pràctica de cor­rupció dels dos par­tits uni­o­nis­tes majo­ri­ta­ris (PP i PSOE) no sigui mai un argu­ment per aban­do­nar Espa­nya. Ima­gi­nar la història sota con­cep­tes angèlics com­porta aquests deli­ris. Arran de diagnòstics com aquests, l'inde­pen­den­tisme deu sen­tir en pròpia pell aquell cèlebre diàleg del Qui­jote entre Babi­eca i Roci­nante: “-Metafísico estáis. -Es que no como”.