de set en set
El poder que ens mana
Escric això mentre el món va per un costat i, a l'altre, hi ha el pobre Edward Snowden. Ho escric mentre l'estan deixant sol: els vint països on va sol·licitar asil, els dos que han provat d'acollir-lo i els que han dit que l'acolliria. Potser a hores d'ara, ja n'haurà trobat algun. De països, n'hi ha tants! I se'n van fent tants! Perquè un país és un estat, no, senyor Rajoy, senyora Camacho i tants d'exsocialistes ciutadans del món reciclats, no fos cas que els confonguessin amb aquests impresentables que no volem renunciar a poder decidir tots què ha de ser Catalunya? Torno a Snowden, que, si no, hi ha el perill que se m'acabi fonent com voldria més d'un o com la neu anglesa amb què comença el seu cognom. El noi – perquè és un noi– no ha fet res més que dir la veritat. I el valent –perquè és un valent– ha descobert que dir la veritat té unes conseqüències desastroses. Alguns ho hem provat també algunes vegades, tot i que més a la menuda. N'hem sortit bastant escaldats. Per sort, sovint la veritat no és tan senzilla com la que ens ha fet saber Snowden: que els Estats Units ens vigilen, que la privacitat no existeix, que el poder va per un costat i que els manats són sempre a sota. Però això no vol dir que aquestes veritats no hi siguin. I dir-les no justifica que s'acusi de traïció aquell que les esbomba. Ara, però, el problema és saber a quin lloc del món els que manen al món voldran deixar el pobre Snowden. A l'ambaixada de l'Equador a Londres amb Julian Assange? A Guantánamo, amb els dolents dels dolents? En un lloc remot, com aquell on s'amagava Ben Laden? En un no-lloc com ara un aeroport? De moment, trobo Snowden a la Viquipèdia, que, com que és virtual, és o era durant aquesta setmana l'únic lloc on semblava que tenia cabuda. Un lloc també tan virtual com algunes d'aquelles altres coses que diem també tots: els nostres cors, la nostra solidaritat, una idea clara del que és la llibertat i del que hauria de ser la justícia.
