Gràcies, Bàscara

Cada vegada que pas­sem en cotxe per Bàscara ens hem de recor­dar de donar les gràcies a la deter­mi­nació d'uns veïns que, fent pinya amb un alcalde que va estar a l'altura, van deci­dir que ja n'hi havia prou de supor­tar el pas dels cami­ons i els acci­dents mor­tals que pro­vo­ca­ven. El pri­mer estiu sense cami­ons de gran tonatge a l'N-II ens ofe­reix ara una car­re­tera que encara suporta massa trànsit però que t'estal­via anar per­ma­nent­ment engan­xat al cul d'un “vehi­culo longo” i ja no et fa tenir la sen­sació que te la jugues a cada revolt. Tot i així, tran­si­tar-hi un dia qual­se­vol, per exem­ple ahir mateix, t'exposa al risc de tro­bar cada dos per tres beneits que no tro­ben bé que res­pec­tis els límits, que t'empe­nyen a acce­le­rar i que, final­ment, et pas­sen a davant de qual­se­vol manera de seguida que poden.

A Bàscara, que van veure ves­sada la sang de molts veïns per culpa de gent així, encara tenen pen­jada una pan­carta arran de car­re­tera que diu en lle­tres gros­ses: “En record de les vícti­mes de l'N-II”. Sí, recor­dem-ho: la culpa de tenir la car­re­tera en mal estat és del minis­teri, d'acord. Però la culpa dels acci­dents sol ser sem­pre dels con­duc­tors.