Espiats

Un amic m'explica que els rus­sos estant com­prant totes les màqui­nes d'escriure anti­gues que encara que­den al món. Per què? Doncs perquè les màqui­nes d'escriure no poden ser espi­a­des per inter­net. Com a broma no està mala­ment. És evi­dent que si els rus­sos tin­gues­sin aquest pla, ja hau­rien cons­truït la seva pròpia fàbrica de màqui­nes d'escriure anti­gues. Però ara que les pàgines inter­na­ci­o­nals dels dia­ris pro­jec­ten cada dia un tros de la pel·lícula d'espi­o­natge pro­ta­go­nit­zada pel deser­tor de la CIA Edward Snow­den, la cer­tesa que tots estem con­nec­tats a una ore­lla tafa­nera et fa des­con­fiar de cop d'aquesta tec­no­lo­gia que ens van rega­lar en nom del progrés i pot­ser també en nom d'incon­fes­sa­bles inten­ci­ons. Massa tard per renun­ciar-hi, és clar: la nos­tra vida ja hi està ine­vi­ta­ble­ment adap­tada, però almenys ara ens ado­nem que si els mili­tars van accep­tar que es donés un ús civil a inter­net va ser perquè comp­ta­ven treure'n algun pro­fit. El pro­fit som nosal­tres, la nos­tra inti­mi­tat, el nou ordre que tan bé resu­meix un dels per­so­nat­ges de Doc­tor Jivago, de Boris Pas­ter­nak, quan diu: “Aquí la vida pri­vada de les per­so­nes ja no exis­teix.” La con­clusió més estesa entre la gent nor­mal i cor­rent quan es parla d'aquesta mena de qüesti­ons és dir doncs: “A mi tant m'és, no tinc pas res a ama­gar”. Sí, segu­ra­ment és la millor manera de blin­dar-se con­tra el mal­viure que pot por­tar-te pen­sar que un fun­ci­o­nari remot està fur­gant per­ma­nent­ment en la teva vida quo­ti­di­ana. Però això no hau­ria d'estar renyit amb rebel·lar-te quan veus el ser­vi­lisme amb què els nos­tres governs s'afa­nyen a com­plaure l'espia en cap cada vegada que deci­deix come­tre una nova indig­ni­tat en nom d'aquest enigma que ells ano­me­nen “segu­re­tat naci­o­nal”.