Opinió

El llegat de Xandri

El país s'aboca inevitablement al procés polític més determinant dels darrers tres segles

El 15 de juny pas­sat va fer 75 anys de la mort en com­bat d'Andreu Xan­dri. La seva figura, com la de tants i tants sol­dats de Cata­lu­nya, ha que­dat sepul­tada sota la llosa de l'oblit per culpa de la per­versió d'aquesta acti­tud política­ment cor­recta que ens ha cor­cat el cer­vell. Només de tant en tant alguna enti­tat, com la Fun­dació Relleu, se'n recorda i el rei­vin­dica davant la indi­ferència gene­ral.

Qui era Andreu Xan­dri? Va néixer el 10 d'agost del 1916 a Alp. Viure la infància a la Cer­da­nya li va una impri­mir una passió per la mun­ta­nya que el va dur de ben jove a ser mem­bre actiu del Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya (CEC). Tras­lla­dat a Bar­ce­lona per estu­diar dret a la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona (UAB), de seguida va entrar en con­tacte amb els grups sepa­ra­tis­tes vin­cu­lats a la figura de Fran­cesc Macià. Orga­nit­za­ci­ons com ara Estat Català, Pales­tra i Nosal­tres Sols! con­fi­gu­ren el seu pai­satge polític, com ho és, sobre­tot, la Fede­ració Naci­o­nal d'Estu­di­ants de Cata­lu­nya (FNEC), de la qual for­marà part de la direcció. Durant aquest període escriu molt, ja sigui al but­lletí del CEC o en revis­tes naci­o­na­lis­tes.

Amb només 18 anys ja par­ti­cipa acti­va­ment en la defensa de la Gene­ra­li­tat durant els Fets d'Octu­bre. Dos anys més tard esclata la guerra i es posa a les ordres del govern de Cata­lu­nya, però refusa inte­grar-se dins les for­ces irre­gu­lars anar­quis­tes o comu­nis­tes. En aquest sen­tit, la cre­ació de les Milícies Alpi­nes, la pri­mera força mili­tar ads­crita al govern català des de la des­feta del 1714, dóna l'opor­tu­ni­tat a molts joves cata­la­nis­tes d'allis­tar-se en una uni­tat ínte­gra­ment naci­o­nal. Andreu Xan­dri i molts com­panys del CEC fan el pas ràpida­ment. Allà coin­ci­dirà també amb el lingüista Joan Coro­mi­nes. Abans d'anar al front d'Aragó, Andreu Xan­dri i els seus homes par­ti­ci­pen, una vegada més, en la defensa de la Gene­ra­li­tat, asset­jada aquesta vegada per les for­ces anar­quis­tes durant els Fets de Maig del 1937. El 15 de juny del 1938 Andreu Xan­dri, ascen­dit a capità, mor en com­bat a la vall de Pineta, no gaire lluny de la loca­li­tat de Bielsa, al nord d'Aragó. Segons diver­sos tes­ti­mo­nis, estava cobrint la reti­rada dels seus homes amb una metra­lla­dora quan va morir durant un atac aeri, pro­ba­ble­ment dut a terme per avi­ons ale­manys. Tenia 21 anys.

Al marge de la seva acti­vi­tat frenètica i la seva con­dició d'home d'acció, l'aspecte deter­mi­nant de la per­so­na­li­tat d'Andreu Xan­dri és la força de les seves con­vic­ci­ons mal­grat la seva joven­tut extrema. Seva és, en aquest sen­tit, la següent frase: “Cre­iem en la intran­sigència en tot allò que afecta la nos­tra per­so­na­li­tat.” Aquesta frase recorda una altra sentència, en aquest cas d'Eugeni Xam­mar: “Trac­tant-se de les coses de Cata­lu­nya, jo no prenc mai pre­cau­ci­ons.” És pre­ci­sa­ment aquest sen­tit de la pri­o­ri­tat, de saber que la lle­ial­tat al país està per damunt de qual­se­vol altra con­si­de­ració, que trobo a fal­tar avui entre molts diri­gents polítics i soci­als del nos­tre poble.

N'hi ha que volen apro­fi­tar el procés sobi­ra­nista per asso­lir altres objec­tius, i n'hi ha que volen fer la truita sense tren­car cap ou. I és pre­ci­sa­ment això el que em pre­o­cupa; la sen­sació que molts joves d'avui no tenen la constància ni l'espe­rit de sacri­fici que va tenir Andreu Xan­dri. El país s'aboca ine­vi­ta­ble­ment al procés polític més deter­mi­nant dels dar­rers tres segles. Caldrà esforç i sacri­fici. I temo que molta gent, espe­ci­al­ment molts joves, donen suport al procés sem­pre que no els obli­gui a renun­ciar a res. Espero equi­vo­car-me.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.