Contra Catalunya?

El meu pare, nas­cut al dis­tricte V, actu­al­ment Raval, cosí d'Andreu Nin, fou un mili­tant d'Esquerra Repu­bli­cana que es va exi­liar a França i al seu retorn estigué uns mesos a la presó, poste­ri­or­ment fou jut­jat, sense defen­sor, pel Tri­bu­nal de Deli­tos Con­tra la Maso­nería y el Comu­nismo, i con­dem­nat a extrañami­ento (no es podia moure de Bar­ce­lona, i havia de pre­sen­tar-se periòdica­ment a la poli­cia). Fou un per­de­dor de la guerra, la qual cosa l'enfonsà.

He començat d'aquesta manera perquè la seva dis­sort em sen­si­bi­litzà d'una manera directa. I començaré dient, en prin­cipi, que no es pot con­fon­dre el règim de Franco amb Espa­nya, car molts espa­nyols varen patir molts dels crims que aquest va come­tre. Però el fet que jo no pogués par­lar en català públi­ca­ment, perquè estava pro­hi­bit en el sis­tema edu­ca­tiu, car era total­ment en cas­tellà i igno­rava la cul­tura cata­lana, va ori­gi­nar en mi, des de petit, la con­vicció que Cata­lu­nya era una terra sot­mesa a Cas­te­lla com a expo­nent de l'Espa­nya impe­rial que ens ense­nya­ven a l'escola. La meva natu­ral i lògica resistència a la llen­gua i cul­tura espa­nyo­les, per raons òbvies, per no emprar una altra expressió, ori­ginà que em decantés aviat per apren­dre la llen­gua fran­cesa i la seva cul­tura, i més enda­vant l'anglesa. El meu pare em va ense­nyar a esti­mar la democràcia i va impul­sar-me que des de petit la meva ràdio de referència fos la BBC, i mai Radio Naci­o­nal de España. El meu món cir­cum­dant la iden­ti­fi­cava amb el règim opres­siu espa­nyol, sabia que en una bona part de la resta d'Espa­nya exis­tia la mateixa situ­ació o encara pit­jor, com després vaig com­pro­var; més tard, lle­gint, per exem­ple, Paul Pres­ton.

Després, com a pro­fes­sor uni­ver­si­tari vaig eixam­plar el meu horitzó i he pogut valo­rar les apor­ta­ci­ons de la cul­tura espa­nyola, que les he incor­po­rat com a pròpies, però sense igno­rar la meva cul­tura i la meva llen­gua materna. La sort de domi­nar el francès i l'anglès, i les meves rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals m'han donat una visió cos­mo­po­lita de la vida i de l'existència humana. He viat­jat molt per Espa­nya i, sobre­tot a Madrid (uns cen­te­nars de viat­ges), he cone­gut molts espa­nyols, amb una bona part dels quals he esta­blert bons lli­gams. En alguns casos han remar­cat el seu res­pecte per la meva con­dició, d'altres han expres­sat una certa reticència sobre la nos­tra llen­gua i cul­tura, car han con­si­de­rat que la cul­tura i la llen­gua espa­nyo­les són uni­ver­sals, cosa que no es dóna amb el català. Molts no ente­nen per què ens entes­tem a defen­sar el català i la seva cul­tura.

Hi ha molts espa­nyols de bona fe que no ens ente­nen, no ens conei­xen i no s'han pre­o­cu­pat de conèixer la nos­tra cul­tura, la nos­tra psi­co­lo­gia. Vol­drien que penséssim com ells, que fóssim com ells, i fins i tot arri­ben a pen­sar que som un perill. És pos­si­ble que hi tin­guem alguna res­pon­sa­bi­li­tat. El tema és d'una extra­or­dinària com­ple­xi­tat i la passió sovint domina les idees i els com­por­ta­ments. No podem par­lar d'una Espa­nya única, pos­si­ble­ment hi ha diver­ses Espa­nyes. A més, el Par­tit Popu­lar dis­posa d'una quinta columna pre­o­cu­pant a Cata­lu­nya, junt amb els mem­bres de Ciu­ta­dans, car no tots els cata­lans esti­mem uns matei­xos valors. En el meu ter­reny, em pre­o­cupa l'acti­tud dels intel·lec­tu­als espa­nyols, que durant la Tran­sició varen pale­sar un interès, que podria pen­sar-se que era autèntic, per esta­blir unes rela­ci­ons de con­sens, de res­pecte i d'amis­tat amb nosal­tres. Lamen­ta­ble­ment ha des­a­pa­re­gut. Evi­dent­ment, l'acti­tud nega­tiva d'una bona part del mit­jans de comu­ni­cació de Madrid ha aju­dat a crear aquest clímax anti­ca­talà.

En les rela­ci­ons d'Escòcia amb el Regne Unit, les recents decla­ra­ci­ons de Came­ron pale­sen un clímax de com­prensió, de tolerància, que no vol dir accep­tació. Si el cata­lans volem sepa­rar-nos d'Espa­nya és per raons ben fona­men­ta­des.

Jo desit­ja­ria que no fos oportú uti­lit­zar aquest eslògan. Si els poders espa­nyols fos­sin més intel·ligents, des d'una dimensió ètica s'hau­rien de plan­te­jar les cau­ses, com ho va fer Dio­ni­sio Ridru­ejo, i s'ado­nes­sin de la neces­si­tat i urgència de tro­bar un camí de solució. Si els espa­nyols (govern, poders econòmics, par­tits polítics, poder judi­cial, grups de pressió, mit­jans de comu­ni­cació, ciu­ta­dans) no fan aquest exer­cici neces­sari, el diàleg sem­pre serà buit de con­tin­gut i con­flic­tiu.

El que és indis­pen­sa­ble és que si Cata­lu­nya asso­leix la inde­pendència, l'estat propi o la forma jurídica que s'adopti, cal que entre Espa­nya i Cata­lu­nya s'esta­bleixi un diàleg cons­truc­tiu, amb visió de futur, car hi ha molts ele­ments històrics que ens unei­xen i els hem de tenir en con­si­de­ració. Penso, per tant, que aquest títol que a molts no agra­darà, que pot­ser és impropi, con ho han asse­nya­lar deter­mi­nats comen­ta­ris­tes cata­lans, ser­veixi per a cons­ci­en­ciar els espa­nyols i cata­lans sen­sats que tenim el deure ètic de tro­bar una sor­tida digna de diàleg i col·labo­ració.