Estrelles a Olot

Per cir­cumstàncies diver­ses he estat a Olot dues vega­des en poc més d'un mes. En la pri­mera, va ser­vir d'excusa la invi­tació d'una amiga per com­par­tir una pas­se­jada pels parcs de la ciu­tat fins arri­bar a la Font Moi­xina, a través dels parat­ges verds i ama­bles que ella va aco­lo­rir encara més –de manera dis­creta, civi­lit­zada– amb una pro­posta de poe­mes de Joan Tei­xi­dor reci­tats just a peu d'obra, per dir-ho així. Vam cami­nar pels Aigua­moi­xos, un ter­ri­tori rela­ti­va­ment feréstec (per a un urba­nita) i extra­or­dinària­ment aco­lli­dor, també ombrívol i humit, amb el punt just de fres­cor. Al cap d'uns dies, vaig poder sopar a la vora del Fluvià, en els pave­llons de bany que van cons­truir els arqui­tec­tes de l'estudi RCR. Era l'indret on anti­ga­ment es banya­ven els olo­tins i ara és un espai que acull excur­si­o­nis­tes i joves desit­jo­sos d'una mica d'esbarjo o pare­lles que bus­quen un racó ama­ble per dis­treure's o per tro­bar aixo­pluc. Als pave­llons de Tus­sols-Basil aquest any hi fa estada la cuina de Fina Puig­de­vall i Pere Pla­na­gumà, amb una pro­posta sin­gu­lar que beu de les estre­lles de Les Cols (dues de la Guia Mic­he­lin) i d'unes altres estre­lles, les natu­rals, les que es poden con­tem­plar a cel obert, gràcies als teles­co­pis de l'Asso­ci­ació Gas­tronòmica de la Gar­rotxa. Ho fan cada diven­dres, fins a finals d'agost, amb l'acom­pa­nya­ment d'una orques­trina que inter­preta peces vuit­cen­tis­tes i també música de Nino Rota, ideal per dei­xar-se anar per un pen­dent nostàlgic i evo­ca­dor. El sopar és per des­comp­tat a l'aire lliure –amb embo­tits, un finíssim tomàquet amb fruita de la passió, cinc tex­tu­res de car­bassó i mol­tes delícies més de la cuina volcànica– i, després, i si el fir­ma­ment està lliure de núvols, els comen­sals poden obser­var, per exem­ple, Saturn, que es veu que està en la seva ple­ni­tud. Una com­bi­nació exqui­sida del gaudi que pro­voca la cuina (la inter­venció humana que refà l'ordre natu­ral) i del que pro­voca la pròpia natura, oferta perquè la con­tem­plem en la seva mag­ni­tud a través de les esclet­xes de la tècnica. Sopes i, a poc a poc es fa fosc. Unes espel­mes, no res. I el cel. Satis­fet i petit, et dei­xes endur.