Quin juliol!

La nit del 24 de gener de 1969, ens varen dete­nir a casa de la Maria Lluïsa i de l'Alfons Comín: aca­ba­ven de decre­tar l'estat d'excepció. I es pot dir que tornàvem a estar ple­gats –l'Alfons Comín, l'Ernest Udina i jo– com poques hores abans a l'Escola Pro­fes­si­o­nal del Clot, on tots tres tre­ballàvem: l'engi­nyer Comín era qui defi­nia el sen­tit tècnic i pedagògic de la FP noc­turna; l'Ernest i jo érem pro­fes­sors i, a més, par­ti­cipàvem en acci­ons del Cen­tre Pere Cla­ver, nucli actiu en la for­mació de joves sin­di­ca­lis­tes (ofi­ci­al­ment clan­des­tins), diri­git pel jesuïta Joan Tor­res Gas­set. Si l'any ante­rior havia estat el del Maig Francès del 68, aquell gener era el de les llui­tes, també dels uni­ver­si­ta­ris bar­ce­lo­nins.

Tots tres érem amics i com­partíem pro­jec­tes, no sé si trans­for­ma­dors però sí des d'una inne­ga­ble tos­su­de­ria i bona fe.

L'Alfons va morir el 23 de juliol de 1980: feia poc que havia estat ele­git, a les llis­tes del PSUC, dipu­tat al Par­la­ment català. L'Ernest va morir al cap de vint-i-un anys, el 5 de juliol de 2001, quan aca­bava de fer els sei­xanta anys i el cim del Mont­blanc. A més de sobre­viure-hi, els he enyo­rat a fons. Tan dife­rents com eren i, alhora, tan gene­ro­sos: tots dos prac­ti­ca­ven allò de la for­mació per­ma­nent. I tots dos, peri­o­dis­tes i escrip­tors genuïns, mai no ama­ga­ven el cap sota l'ala. Pere Gim­fer­rer va escriure, als cinc dies de la mort de l'Alfons: “El que avui ens llega –aquesta imatge tan nítida– ho va gua­nyar tri­ant. Cada ins­tant de la vida pot arro­do­nir, així, un per­fil del dibuix final: pur, intan­gi­ble.”

Per la seva banda, l'Ernest, al seu gran lli­bre Quo vadis, Cata­lo­nia? gosava afir­mar que la seva reflexió sobre Cata­lu­nya a Europa era “un lli­bre de futur”. I rei­vin­di­cava, amb Maria Anto­ni­eta Macc­hi­ochi, que “sense idees no podem cons­truir Europa, sense idees l'ésser humà no té espe­rança ni pot cons­truir el seu futur. Ni tam­poc els pobles”. En aquesta hora de la nos­tra història, ¿no és veri­tat que ens fal­ten idees així com les ener­gies dels super­vi­vents i dels que van ser els nos­tres coe­ta­nis?