Cent anys

El dia 13 d'agost farà cent anys del nai­xe­ment del car­de­nal Narcís Jubany. Abans de ser arque­bisbe de Bar­ce­lona, va ser durant set anys bisbe de Girona. Miquel Pai­rolí, a la novel·la Cera, va des­criure magis­tral­ment la seva entrada a la ciu­tat en olor de mul­ti­tuds, el dia de Sant Josep de 1964. Nas­cut a Santa Coloma de Far­ners, va fer solem­ne­ment el viatge de retorn al pai­satge de la seva infan­tesa. Per als catòlics giro­nins va ser la gran espe­rança blanca, un home que venia direc­ta­ment de l'aula del Con­cili Vaticà II envol­tat de totes les gràcies pos­si­bles: el nom del patró de la ciu­tat, la dis­tinció física, la cate­go­ria intel·lec­tual, la cor­di­a­li­tat humana. Era tal­ment un bisbe d'estampa i de pel·lícula, en aquell temps en què “el senyor bisbe” era encara una auto­ri­tat ofi­cial, una ins­ti­tució social i una figura indis­pen­sa­ble de la vida pública.

L'entrada tri­om­fal de Jubany a Girona va ser, para­do­xal­ment, el cant del cigne d'una època, el prin­cipi de la fi, l'últim acte de mas­ses de la reli­gi­o­si­tat naci­o­nal­catòlica. El canvi de clima en tots els àmbits va impe­dir al bisbe cor­res­pon­dre del tot a les il·lusi­ons que la seva arri­bada havia sus­ci­tat. Il·lusi­ons que, d'altra banda, pot­ser eren exces­si­ves, perquè el pre­lat tam­poc no era el per­so­natge carismàtic que podia sem­blar a pri­mera vista, sinó una bar­reja sofis­ti­cada de diplomàtic i de pas­tor, una com­bi­nació de mur­ri­e­ria i de bon­dat, d'auto­ri­tat i de tolerància, una per­sona com­plexa que oscil·lava cons­tant­ment entre el dret canònic i l'acu­dit, entre Roma i Santa Coloma de Far­ners, entre el futur príncep de l'Església i el noi de cal Caga­nis­sos. Al cap­da­vall, Jubany va resul­tar un bisbe nor­mal i equi­li­brat, tan pru­dent i tan hàbil com con­ve­nia a la situ­ació de l'Església i del país. La seva pro­vada capa­ci­tat per nedar i guar­dar la roba no li va estal­viar enfron­ta­ments ni con­flic­tes amb l'auto­ri­tat civil ni amb la mili­tar, però el seu pas va dei­xar un ras­tre de fets posi­tius que en bona part han resul­tat irre­ver­si­bles. No va mar­xar tan apoteòsica­ment com havia arri­bat, sinó més aviat per la porta petita, però va dei­xar el solc d'una bona dedi­cació a un poble que, pel nai­xe­ment i pel càrrec, era doble­ment seu.