Síntesi

Abans del debat sobi­ra­nista, a molts pro­gres­sis­tes d'aquest país “les dolía la cara de ser tan gua­pos”. Còmoda­ment ins­tal·lats en una època en què la retòrica lli­bertària no exi­gia sacri­fi­cis, ni com­por­tava un gran rigor de vida, ni coherències mine­rals, ser pro­gres­sista resul­tava gra­tis. Era, vaja, una redundància. Ni la crisi econòmica ha acon­se­guit escros­to­nar la capa de maqui­llatge d'aquest pro­gres­sisme de pol­trona: per man­te­nir el rang de pro­gres­sista ofi­cial n'hi ha prou de pro­cla­mar, entre gala i gala, una invec­tiva “con­tra els bancs” o “con­tra el neo­li­be­ra­lisme”.

Ha estat pre­ci­sa­ment la demanda d'auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya el fac­tor que ha pro­vo­cat visi­bles pro­ble­mes estètics –sem­bla ser que només estètics– a un cert pro­gres­sisme. Encara que l'últim mani­fest fede­ra­lista[sic] sig­nat pel pro­gres­sisme ofi­cial (Almodóvar, Machi, Maris­cal...) legi­timi l'statu quo here­tat del fran­quisme, molts pro­gres­sis­tes pers­picaços s'han ado­nat que negar les facul­tats democràtiques de la ciu­ta­da­nia els situa en un punt incòmode, fins ara mai expe­ri­men­tat en el seu plàcid món de teo­ries i postu­res per al con­sum propi.

És el que tenen les situ­a­ci­ons de síntesi. El dret a deci­dir ha alte­rat la situ­ació. S'ha aca­bat l'època en què el polític pro­gres­sista podia decla­rar impu­ne­ment allò de “no cal cap referèndum d'auto­de­ter­mi­nació, ja ens auto­de­ter­mi­nem cada dia”. S'han esgo­tat les llicències per a tera­to­lo­gies del tipus “no em feu esco­llir entre dues pàtries!” (com si, fins a aquí, no hi hagués hagut cen­te­nars de gene­ra­ci­ons de cata­lans que mai no han pogut esco­llir res!). El moment actual és ric en con­tras­tos: ico­nes popu­lars i de l'espa­nyo­li­tat com Dyango i Peret eren al con­cert del Camp Nou. No hi era Joan Manuel Ser­rat (que hi té tot el dret, a no ser-hi; però es fa estrany que algú de la seva tra­jectòria pugui sen­tir-se còmode denun­ci­ant el fran­quisme a l'Amèrica del Sud però no afron­tant, en una direcció o una altra, el debat de la rea­li­tat imme­di­ata). Uns joves músics valen­ci­ans can­ta­ven Al vent, d'un Rai­mon absent a l'acte. Men­tre molts his­to­ri­a­dors con­ti­nuen afer­rant-se a una visió incor­rupta de Vicens Vives (tal­ment com si la història no modi­fiqués els diagnòstics de la història!), s'obvien les obser­va­ci­ons de Tony Judt, que al lli­bre Post­guerra va pre­ci­sar: “Si Cata­lu­nya fos un país inde­pen­dent, esta­ria entre els més pròspers d'Europa”, i “el dèficit fis­cal de Cata­lu­nya arrela en la subs­tan­cial con­tri­bució que la hisenda naci­o­nal espera dels cata­lans”.