Saber guanyar
la màxima expressió
de saviesa política
“He lluitat contra la dominació dels blancs i he lluitat contra la dominació del negres. He estimat i defensat la idea d'una societat democràtica i lliure on puguin viure totes les persones en harmonia i amb igualtat d'oportunitats. És un ideal pel qual espero viure i que espero aconseguir, però pel qual, si fos necessari, estaria disposat a morir.” Amb aquestes paraules es va defensar Nelson Mandela al judici de Rivonia, al 1964, que el va condemnar a empresonament perpetu com a cap de la branca militar de l'African Nacional Congres (ANC).
Al 1948 el Partit Nacional liderat per la minoria blanca, els afrikaans, descendents dels colonitzadors holandesos, instaurà un sistema social i polític, l'apartheid, teòricament de desenvolupament separat de las races i comunitats del país, però que a la pràctica va ser la institucionalització dels privilegis polítics dels blancs i la repressió policial de tota discrepància. La majoria negra s'hi revoltà i s'inicià un terrorisme que és el que porta Mandela a l'empresonament de 1964 a 1990. Aquests 27 anys no el dobleguen, quan és alliberat surt un dia més tard de la presó: “M'alliberen no com ells volen, sinó com jo decideixo”, però el porten a renunciar a la lluita armada com a mètode per combatre la tirania. Entén que només a través de la reconciliació, el penediment dels botxins i el perdó de las víctimes és possible pacificar el país. La clau de la seva acció política és la recerca d'ideals per alinear el poble, blancs, negres, zulus, hindús..., en objectius conjunts i compartits. Ho fa a través del diàleg, renunciant explícitament a qualsevol posició de força que podria exercir perquè disposa l'ANC d'una àmplia majoria social que li atorga un suport electoral per sobre del 60%.
Al 1990 el President de la República, De Klerk, posa fi a la prohibició de l'ANC com a partit polític i quan surt de la presó Mandela declara formalment la renúncia a la lluita armada. L'entesa entre els dos líders havia començat anys abans, l'entorn internacional feia del tot insostenible una situació d'aïllament comercial i polític que el país no podia suportar. Es donen les circumstàncies perquè se celebrin eleccions lliures que, si es fessin, guanyaria esclafadorament l'ANC. Mandela és conscient que no té un equip capaç de governar i pacta amb De Klerk que en els propers quatre anys el Partit Nacional governi, amb dues condicions. Un govern a l'ombra de l'ANC al qual es dóna accés a totes les actuacions polítiques i al qual se li demana l'aprovació de totes les decisions importants que el país hagi de prendre. Va ser una prudent i intel·ligent decisió. Quan el primer govern de Mandela es va formar, al 1994, coneixia l'administració, i el que és més important, els problemes del país. Va ser un excel·lent govern que va ser capaç de fer una transició exemplar i evitar un enfrontament interracial que hauria estat devastador. Mandela va saber administrar amb prudència i discreció la seva victòria personal i política i la va posar al servei del seu poble. És més difícil saber guanyar que saber perdre.
Vaig participar en aquesta època en la venda de vaixells a Sud-àfrica. Recordo les reunions al Ministeri d'Indústria i les reunions a la seu de l'ANC on parlàvem del mateix però on teníem la certesa, més que la sensació, que era allà on, aplanades i resoltes les qüestions tècniques i legals, es prenia la decisió. L'ANC, i per tant el govern a l'ombra, estava llavors a Johannesburg, en un modern edifici que havia estat la seu d'IBM i que el govern De Klerk havia posat a la seva disposició. Tenien l'edifici però res més. Era un contrast el luxe dels despatxos i la pobresa dels mobles aprofitats de vés a saber on...
Vaig conèixer Mandela, Trevor Manuel, Ciril Ramaposa, Thabo Mbeki, tots ells després ministres del primer govern sorgit de les primeres eleccions lliures. L'elegància, la intel·ligència i la delicadesa en el tracte de Mandela captivaven. En una reunió llarga, van portar te. Me'n va servir una tassa, em va preguntar quant sucre volia i em va dir que aquell te era excel·lent. L'atenció a un desconegut, el darrer membre d'una delegació que el visitava, és la demostració de la sensibilitat d'un dels polítics més importants del segle XX. Per a ell tota persona comptava...
En un recent article de John Carlin a El País,Si mandase Mandela, es fabula sobre què faria Mandela si estigués en el lloc de Rajoy, Obama o Morsi. És una bella hipòtesi, però el que és cert és que l'esperit i l'exemple de Mandela poden ajudar pobles en dificultat, probablement més que el de Gandhi perquè entre un i l'altre hi ha la distància del pragmatisme proper a les persones a l'idealisme extrem, compartint ambdós el convenciment profund que actuar fent confiança als altres resol problemes d'altra manera insolubles.
Gandhi practicava un extrem ascetisme personal i tenia conviccions absolutes i lineals. Seguint a l'extrem els principis democràtics, no va voler posar el seu pes en contra de la partició de l'Índia i Pakistan quan s'arribà a la independència al 1947. Alguns polítics musulmans, liderats per Mohammed Ali Jinnah, volien la partició per controlar un estat propi, no era aquest un sentiment generalitzat. Es va ocasionar una catàstrofe migratòria, no es va resoldre la convivència de les comunitats hindú i musulmana a l'Índia, i es va crear un estat, Pakistan, essencialment inestable.
Hi va haver errors a la vida política de Mandela, com la denúncia tardana de la seva primera dona, Winie, una autèntica màfia; no mobilitzar recursos suficients contra la sida, problema greu per a la població d'Africa del Sud que ha fet milers de morts; no denunciar la dictadura brutal a Zimbawe de Robert Mugabe. Però estar 27 anys a la presó, sortir-ne i negociar amb els teus propis enemics i torturadors, i integrar-los a la societat i a la política en lloc d'escombrar-los socialment i políticament i perseguir-los legalment, és la màxima expressió de saviesa política que només els grans estadistes tenen. Mandela va saber resistir, va saber guanyar i va saber administrar la victòria. El món té un deute amb ell per l'exemple que suposa demostrar que és possible fer política des de la generositat i la intel·ligència. Els paral·lelismes són sempre simplificadors i insuficients, Gandhi va ser proper a l'idealisme absolut de Plató, i Mandela, al pragmatisme i proximitat de Sòcrates. Tots dos van contribuir de manera definitiva a la consolidació i projecció dels seus països, tots dos en circumstàncies extremes i singularment difícils.
