Opinió

La ‘gran veritat' del futbol

Hi ha moltes maneres de guanyar i cada esportista se la pot fer a mida

El 23 de juliol, Quim Brugué va publi­car en aquest mateix espai l'arti­cle “El gran engany del fut­bol”. No pre­tenc pas res­pon­dre-hi, mal­grat que ningú no ho diria veient el títol que m'he empes­cat, en sóc del tot cons­ci­ent, però és ben cert: tan sols pro­varé de refle­xi­o­nar sobre el fut­bol i, per extensió, l'esport a par­tir de les idees sug­ge­ri­des per Brugué. Hi ha una part del seu arti­cle que el subs­criu­ria, tot i que amb algun matís. Aque­lla sobre la des­me­sura del fut­bol. A mi també em sem­blen una ver­go­nya els diners que s'hi mouen. Ja vaig dir fa unes quan­tes set­ma­nes (9 de juny) que el fut­bol és un dis­ba­rat. Ara: més que fixar-nos en els fut­bo­lis­tes i els clubs i les mul­ti­na­ci­o­nals que han con­ver­tit el fut­bol en una indústria de l'entre­te­ni­ment, hauríem d'ado­nar-nos que som els afi­ci­o­nats els qui els engrei­xem i fem pos­si­ble la dis­bauxa. En aquest sen­tit, no crec que el fut­bol sigui gaire dife­rent al cinema o una qual­se­vol altra art o acti­vi­tat mediàtica. I em sem­bla lògic que cada icona, sigui un fut­bo­lista, un actor o un escrip­tor, cobri en funció dels ingres­sos que genera.

El punt de dis­crepància amb Brugué el tinc en el que ell iden­ti­fica com les dues grans men­ti­des del fut­bol. La pri­mera és la “meri­tocràtica, segons la qual l'esforç genera sem­pre la justa recom­pensa”; la segona, la “solidària, segons la qual els pri­vi­le­gi­ats del món del fut­bol tenen pre­o­cu­pa­ci­ons soci­als i actuen en bene­fici de la col·lec­ti­vi­tat”. Aquesta segona m'interessa ben poc perquè suposo que hi haurà de tot, en el fut­bol com en qual­se­vol altre ordre de la vida, vull dir que tot­hom qui gua­nya molts diners i en des­tina una part a fer fun­da­ci­ons i col·labo­rar en pro­gra­mes soci­als ho deu fer per vés a saber qui­nes moti­va­ci­ons; en tot cas, val més que ho facin que no pas els posin tots en para­di­sos fis­cals.

De la pri­mera men­tida que asse­nyala Brugué sí que m'interessa par­lar-ne. Diu que troba “patètic escol­tar com alliçonen els nos­tres fills, tot expli­cant que a base d'esforç poden ser com ells. Men­tida: el 99.9 per cent dels nens i les nenes que escol­ten aquests mis­sat­ges no tenen cap pos­si­bi­li­tat d'arri­bar a l'elit fut­bolística”. I jo el que trobo és que Brugué con­fon l'èxit amb la victòria i l'esport amb l'elit espor­tiva. Ja ho sabem que no tot­hom pot arri­bar a ser un espor­tista d'elit, que només hi arri­ben qua­tre i mal comp­tats. Perquè els fac­tors que hi inter­ve­nen són múlti­ples. Cal tenir talent i esforçar-se de valent i, a més a més, un punt de sort ine­lu­di­ble, allò de ser en el lloc oportú en el moment oportú. Tan­ma­teix, això no treu que els espor­tis­tes d'elit, deter­mi­nats espor­tis­tes d'elit, almenys, puguin ser aga­fats com a model per edu­car els nos­tres fills per ense­nyar-los el valor de la dis­ci­plina i l'esforç i tota la pesca. Perquè si l'assi­mi­len, enten­dran que l'èxit es troba en el camí que es va fent, les experiències que es tenen, les amis­tats que es tra­ven, les conei­xen­ces que s'adqui­rei­xen i etcètera. No és que la victòria no sigui impor­tant, és que hi ha mol­tes mane­res de gua­nyar i cada espor­tista se la pot fer a mida. Lla­vors, viure espor­ti­va­ment vol dir tri­om­far cada dia.

Aquest és un debat molt antic, que hem here­tat dels grecs. I que no es tan­carà mai. Encara que des de faci tres de dècades la ciència social hagi dig­ni­fi­cat la pràctica espor­tiva en con­ver­tir-la en objecte d'estudi, l'hagi abor­dat des de tots els ves­sants pos­si­bles i hagi demos­trat que en tots els pro­ces­sos de civi­lit­zació hi ha hagut una fase d'espor­ti­vit­zació (Nor­bert Elias). Tant se val, perquè l'ús i l'abús que les dic­ta­du­res i les democràcies han fet i fan dels tri­omfs espor­tius, per a la pro­pa­ganda patriòtica, té un pes exces­siu i que es renova a diari. Però, d'aquesta ins­tru­men­ta­lit­zació no en tenen cap culpa ni les dis­ci­pli­nes espor­ti­ves ni els espor­tis­tes, que sovint no hi tenen res a veure. En resum, jo el que crec és que en l'esport, i per tant també en el fut­bol, hi ha una gran veri­tat: que ens pot aju­dar a fer-nos millors per­so­nes, indi­vi­du­al­ment i col·lec­tiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.