Petroli i gas

A Bagà, un poble de l'Alt Ber­guedà, abans del mal ano­me­nat túnel del Cadí –creua el massís del Moi­xeró i no el Cadí–, hi ha una vella xeme­neia, que és tot el que queda de La Petrolífera, la fàbrica que tre­ba­llava amb esquis­tos bitu­mi­no­sos de les mines de Riu­tort –es poden visi­tar–, a la car­re­tera de Guar­di­ola a la Pobla de Lillet. El petroli que s'acon­se­guia a Bagà es des­ti­nava a cre­mar i a fer llum, no a omplir dipòsits d'automòbil. Al Ber­guedà no es tro­barà mai petroli –espero–, però on sí que n'hi ha encara és al mar, davant del delta de l'Ebre i de les cos­tes de Cas­telló. Fa 40 anys que n'extre­uen i va ser la raó per la qual final­ment el règim fran­quista va accep­tar que es fes la refi­ne­ria de Tar­ra­gona, l'última de l'Estat, quan hau­ria d'haver estat la pri­mera.

Els esquis­tos bitu­mi­no­sos són força abun­dants, però fins fa poc no s'explo­ta­ven per treure petroli per un pro­blema de cost. L'estat cana­denc de Mani­toba té una extensió com la d'Espa­nya, és gai­rebé desèrtic i tot el ter­ri­tori té aques­tes pis­sar­res. Els Estats Units també en tenen i, des que han tro­bat un nou sis­tema d'extracció –una mica bèstia per al medi ambi­ent, tot sigui dit–, han aug­men­tat for­ta­ment la pro­ducció de petroli i han reduït la dependència de les impor­ta­ci­ons de l'Aràbia Sau­dita i dels Emi­rats. D'aques­tes pedres impreg­na­des de petroli, els angle­sos i ame­ri­cans en diuen shale.

El parent més pro­per del petroli és el gas natu­ral, que s'hi troba sovint asso­ciat, i és una gran font energètica i menys con­ta­mi­nant que el petroli. Com que Gas Natu­ral SA és la pri­mera empresa indus­trial amb seu a Bar­ce­lona, no seré jo qui en parli mala­ment, sinó ben al con­trari. Al món hi ha més gas natu­ral que petroli i cada cop se'n troba més. Rep­sol, una empresa amb par­ti­ci­pació de La Caixa i amb pre­si­dent català, par­ti­cipa en alguns dels grans jaci­ments que s'han tro­bat davant de les cos­tes del Bra­sil; pot­ser és una com­pen­sació per l'expro­pi­ació de Yaci­mi­en­tos Petrolíferos Fis­ca­les –YPF– que tan poc gen­til­ment va dur a terme la pre­si­denta de l'Argen­tina, vídua del pre­si­dent Kirch­ner.

Tant el petroli com el gas natu­ral són ener­gies no reno­va­bles, i això vol dir que quan s'aca­bin hau­rem d'espe­rar uns quants mili­ons d'anys més perquè en tor­nin a aparèixer. Des de la crisi petro­li­era de finals del 1973, quan els països expor­ta­dors de petroli en van mul­ti­pli­car el preu, no es fa altra cosa que fer pre­vi­si­ons per saber quants anys ens que­den per con­su­mir petroli. Es bus­quen amb afany ener­gies reno­va­bles, com ara la solar –foto­vol­taica– i l'eòlica –el vent– per a quan s'aca­bin les altres, en espera que els científics acon­se­guei­xin la fissió nuclear –neta i no peri­llosa– a bon preu, d'aquí a vint o trenta anys.

Sóc total­ment par­ti­dari del desen­vo­lu­pa­ment de les ener­gies reno­va­bles. Només fal­ta­ria. Però també sóc favo­ra­ble –com tot­hom– a pagar menys per l'elec­tri­ci­tat que con­su­mim a casa, per l'enllu­me­nat públic i per la gaso­lina o el gasoil del cotxe. I el pro­blema és que, ara per ara, les ener­gies no reno­va­bles sur­ten a més bon preu que les altres. I que de petroli i de gas n'hi ha per a dues o tres gene­ra­ci­ons més. Hau­rem de triar.