Al concert

Dis­sabte a la tarda, encer­cla­des pels plàtans de la Devesa de Girona, xopa­des amb la suor de les cau­ses com­par­ti­des, sota les car­to­li­nes enlai­ra­des al cel per con­ge­lar el sig­ni­fi­cat de la jor­nada en l'ins­tant d'una foto­gra­fia, s'aixo­plu­ga­ven totes les inten­si­tats. Par­ti­ci­pant en el mosaic d'El Punt Avui hi havia també els que encara tenen dub­tes sobre la inde­pendència però que no en tenen cap sobre el dret a deci­dir; els que repre­sen­ten els par­tits que, si tot va bé, ens duran fins a la con­sulta i els que tro­ben que els nos­tres dipu­tats s'entre­ban­quen en massa par­ti­dis­mes; els que ja estan satis­fets amb una data mar­cada al calen­dari i els que con­si­de­ren que és hora de començar a par­lar també de con­tin­guts; els que sem­pre han mili­tat al mateix bàndol i sem­pre han som­niat els matei­xos horit­zons i els que mai havien comp­tat que el menys­preu espa­nyol també els aca­ba­ria mobi­lit­zant a ells; els que can­ten Els sega­dors amb força i con­vicció i els que ho can­ten amb la mateixa força i con­vicció però pre­fe­ri­rien que l'himne de Cata­lu­nya fos La Santa Espina; els que després riu­rien de valent amb les actu­a­ci­ons del rei Albà però que també van enten­dre des del pri­mer moment, i sense cap limi­tació intel·lec­tual, que la vinyeta d'en JAP era en rea­li­tat un acu­dit de denúncia.

Les cer­te­ses i els dub­tes, les impaciències i els temors, el coratge i la prudència, la gosa­dia arrau­xada i l'estratègia cal­cu­la­dora. Tots ajun­tats en les parau­les de Carme For­ca­dell, que des de l'esce­nari aca­bava de dei­xar ben clar que aquesta no és una rei­vin­di­cació con­tra el poble espa­nyol i la seva llen­gua, sinó a favor de tots els pobles i de totes les mane­res de dia­lo­gar, a favor del dret a saber el que som i de la deter­mi­nació pacífica a deci­dir-ho.