Estranys

Els meus ide­als repu­bli­cans de justícia i fra­ter­ni­tat se'm fonen com sucre en aigua quan sento par­lar la gent. Quina gent, em direu, quanta gent, on, de què par­len? Doncs la gent nor­mal, bona gent, no pas males per­so­nes, gent com vostè i com jo, que segur que si els pre­gun­ten als nos­tres veïns si som ama­bles i con­si­de­rats diran que sí, que molt. Però quan es tracta dels foras­ters... Ai, els de fora, els estranys! Amb un exem­ple m'enten­dreu millor. Al parc del Mig­dia de Girona hi ha un grup de per­so­nes sud-ame­ri­ca­nes que fa molts mesos que hi fan estada. Anava a dir que hi viuen, però no puc asse­gu­rar que a la nit hi dor­min. De dia, en canvi, sem­pre hi són. No hi ha infants, tots són homes joves, cinc o sis, pot­ser alguna vegada hi he vist alguna dona. Són sud-ame­ri­cans, però no em feu dir de quin país. Que què hi fan? Doncs res. No fan res. S'hi estan. Tot el dia. És casa seva. Per Sant Joan van posar ser­pen­ti­nes als arbres i aquell tros­set de parc sem­blava una revet­lla par­ti­cu­lar. No fan soroll, tenen les qua­tre per­ti­nen­ces orde­na­des, es ren­ten a la font... Par­len, callen, miren la gent que passa. No sur­ten mai d'aque­lla raco­nada i els altres tam­poc no s'hi acos­ten, o sigui que el con­tacte és només visual. Una vegada se'm va esca­par el gos i em van aju­dar entre tots a atra­par-lo, molt ama­bles, satis­fets de fer alguna cosa útil. Cor­rien al dar­rere el gos, i reien molt. Però a la gent no els agra­den. Pas­sen a distància, se'ls miren i diuen, seve­ra­ment, amb la veu angu­lada: “Els hau­rien de fer fora; això no pot ser; què hi fan, aquí, aquesta gent?” Això ho diuen els que han nas­cut aquí i també els que fa uns anys, pocs o molts, que han arri­bat i que, per sort, han tin­gut més sort. Ningú no vol saber qui són, d'on són, què els falta, si tenen sos­tre, si men­gen, si estan bé de salut. Només saben que no els volen veure, perquè el ros­tre de la diferència i la pobresa molesta i inco­moda: ens fa de mirall, i no ens agra­dem.