LA Columna
Pontífex Maximus
Això de ser Papa als seus bells començaments era treure la rifa, no la treien tant els lleons que havien de rosegar aquelles carcanades seques. Amb el Silvestre remenés les cireres amb Constantí va canviar la girada.
Ens han reprotxat i reprotxat i reprotxat que el papa Silvestre i els seus successors remenessin la caldera dels cigrons polítics, eren romans, fills de l'Imperi, sabien que només ells podien salvar Roma.
Van fer el que van poder.
La llarga llista de papes serveix com cap altra cosa per satisfer la gana dels menjacapellans molt més satisfeta si va de papes. No cal amoïnar-s'hi, de papes n'hi ha hagut de tota mena, des d'aquells de les Teodores i les Marozies a l'Edat del Ferro passant pel papa Borja que dóna per tota la gresca i, diguem-ho tot, més d'un que era sant.
En el segle XX, el Papa fou una solitud. Recordo que un capellà molt savi de Solsona lloava no sé quin papa perquè havia decidit tornar al ritual de menjar sol. Per a mi això de menjar sol és de les coses més tristes que em puguin passar. Quan aquest temps pregava pel Papa veia un home ajovat per solituds que no donava l'abast a tants de vitricolls com l'hi arribaven. Algun d'ells tenia un posat tan gloriós com pogués ser aquell Esperit Sant de la glòria del Bernini.
Gràcies a Déu i perquè no fos dit va sortir com de rebot un vellet trempat, bonhomiós, un camperol del nord d'Itàlia que va somriure. Féu un somriure del seu papat, tant que la Cúria va esverar-se. Més es va esverar quan van anunciar un Concili. Els nostres capellans paraven i no paraven parlant de l'esperit del concili i més esperit del concili i més esperit del concili, que com sol passar no tenien els bisbes.
Joan Pau II s'ho va carregar tot, però ves com és l'Església, ara tenim un Papa que no en té prou de somriure; riu, busca companyies, les engega com sap amb una espontaneïtat de la gràcia de Déu fent-nos un esvoranc d'esperança.
És un miracle, un veritable miracle, i crec que el devem a Joan XXIII des del cel.
