Cinema a la fresca

Les nits d'agost al poble de mun­ta­nya on vivia es feia cine cada dia. Nor­mal­ment, títols que havien tin­gut èxit en la tem­po­rada d'hivern i que es repes­ca­ven. Val a dir que es trac­tava, gai­rebé, del prin­ci­pal ali­ment d'evasió i de cul­tura que s'esti­lava. Les sales eren ple­nes durant les qua­tre esta­ci­ons de l'any. Els mesos d'estiu, la manca d'aire con­di­ci­o­nat obli­gava a obrir bal­cons i fines­tres, i el so de la pel·lícula es dei­xava sen­tir pels car­rers i les pla­ces més pro­pers. Les tertúlies a la fresca esta­ven ame­nit­za­des per un fons de trets, de crits d'indis, d'arra­bas­sa­ments de passió, de decla­ra­ci­ons d'amor, de con­fes­si­ons de cul­pa­bi­li­tat, de ven­jan­ces o de la pompa musi­cal que seguia al “The End”. Recordo d'aquest temps títols com ara La jau­ria humana, l'obra mes­tra d'Art­hur Penn molt supe­rior a la sobre­va­lo­rada Bon­nie and Clyde; l'esti­mu­lant West Side Story; la gran dis­secció de l'ambigüitat moral de Rose­mary's baby, de Roman Polanski, aquí titu­lada per la gràcia d'algun dis­tribuïdor imbècil La semi­lla del dia­blo; la vivi­secció de les rela­ci­ons de pare­lla que va fer Stan­ley Donen a Dos a la car­re­tera, anys abans de la també memo­ra­ble Esce­nes d'un matri­moni, d'Ing­mar Berg­man; o Law­rence d'Ara­bia, la pel·lícula en què David Lean va fil­mar millor el vent. El bon temps també tem­pe­rava les objec­ci­ons morals dels por­ters, que feien els ulls gros­sos a l'hora de fixar-se en la clas­si­fi­cació moral que merei­xia cada pel·lícula, fet que ens per­me­tia repes­car títols que a l'hivern ens havien estat vetats per l'edat.

Tot això em ve a la memòria, asse­gut davant el portàtil, amb les fines­tres ober­tes i sabent que d'aquí a pocs moments triaré un títol a través d'un ser­vi­dor pla­gat de milers de pel·lícules per­fec­ta­ment orde­na­des per èpoques, gèneres, direc­tors, actors, etc. I tot només amb un botó. Tro­baré a fal­tar quan les pel·lícules venien impo­sa­des per l'això o res i em farà man­dra optar per una de con­creta enmig de tan­tes. Quan l'hagi esco­llit, amb un altre botó la posaré en marxa i la miraré des de la soli­tud de la meva habi­tació. I l'escol­taré amb auri­cu­lars, no fos cas que el so s'escampés pels car­rers i les pla­ces veïnes i algun veí s'exclamés o, pit­jor encara, em denunciés.