Acció i reivindicació

Dimarts que ve es reu­neix el con­sell exe­cu­tiu per pri­mer cop després de les vacan­ces d'estiu. Han estat poc més de vint dies sense la reunió set­ma­nal del govern. A pri­mers d'agost hi va haver l'última reunió abans de l'atu­rada per vacan­ces amb un con­sell que es va con­vo­car amb un tema cen­tral damunt la taula sobre el qual s'havia de pren­dre una decisió: la pròrroga dels pres­su­pos­tos. La dar­rera set­mana d'aquest mes hi haurà pre­vi­si­ble­ment una altra qüestió a dis­cu­tir que, si bé no tindrà la mateixa trans­cendència des d'un punt de vista econòmic, sí que tindrà una gran dimensió política, ja que el govern abor­darà la pos­si­bi­li­tat de par­ti­ci­par en la cadena humana con­vo­cada per l'11 de setem­bre, tal com va dei­xar entre­veure la set­mana pas­sada el con­se­ller de la Pre­sidència, Fran­cesc Homs, a Prada de Con­flent.

Mai plou a gust de tot­hom i pre­vi­si­ble­ment la decisió que pren­gui el govern d'Artur Mas, sigui quina sigui, serà aplau­dida per uns i objecte de retrets i crítiques per part d'uns altres. El mateix pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va ser cen­tre d'atenció ara fa un any per l'expec­ta­tiva de si par­ti­ci­pa­ria en la mani­fes­tació de la Diada. En aquell moment Artur Mas va con­si­de­rar que no havia de sor­tir al car­rer i no va par­ti­ci­par en la mani­fes­tació, tot i que va donar suport explícit a la con­cen­tració i a les rei­vin­di­ca­ci­ons que s'hi van expres­sar. Ha can­viat alguna cosa un any després? Ser­vi­ran ara els matei­xos argu­ments de lla­vors?

Algu­nes fonts apun­ten que Artur Mas està sos­pe­sant encara quina serà la seva posició ins­ti­tu­ci­o­nal i s'ha de veure quina serà la del govern. Els argu­ments a con­si­de­rar són molts i diver­sos. El pre­si­dent Mas sem­pre s'ha mos­trat públi­ca­ment con­vençut que les seves posi­ci­ons han de repre­sen­tar una majo­ria del país i en cap cas han de ser motiu de divisió. D'altra banda, hi ha la dis­cussió sobre si la funció prin­ci­pal d'un govern és el lide­ratge polític o la gestió de l'espai comú. En aquest sen­tit, hi ha qui con­si­dera neces­sari que els que se situïn dar­rere les pan­car­tes siguin els par­tits i no els governs, però tam­poc seria lògic que els gover­nants no fos­sin sen­si­ble a les cau­ses que defen­sen la gent que repre­sen­ten i no es poses­sin al seu cos­tat. I en tot cas ningú pot afir­mar rotun­da­ment que hi hagi una impos­si­bi­li­tat de poder com­bi­nar de forma eficaç acció i rei­vin­di­cació. Però la qüestió subs­tan­cial, el tema de fons des d'un punt de vista de l'exer­cici del poder, no és el que ha de pas­sar i si l'exe­cu­tiu par­ti­ci­parà o no en la cadena humana, sinó el fet que no hagi estat capaç d'apro­var uns pres­su­pos­tos que són la llei més impor­tant que ha de tirar enda­vant un govern. Aquesta és la demos­tració més dolo­rosa de les limi­ta­ci­ons actu­als de l'exe­cu­tiu, per la sobi­ra­nia com­pe­ten­cial però també per la situ­ació par­la­mentària, a l'hora de pren­dre deci­si­ons i d'exe­cu­tar-les i el que pot que­dar en evidència a par­tir d'ara és que allò més sig­ni­fi­ca­tiu que li queda per fer a aquest govern està més en l'àmbit de l'acció simbòlica que no en el de l'acció pràctica.

L'actual gabi­net ha hagut de ges­ti­o­nar des del pri­mer dia una situ­ació d'abso­luta pre­ca­ri­e­tat econòmica i ha hagut de pren­dre deci­si­ons difícils que li han sig­ni­fi­cat un des­gast evi­dent. Les difi­cul­tats que ha gene­rat el con­text econòmic, però sobre­tot la pre­ca­ri­e­tat dels comp­tes de la Gene­ra­li­tat, han dei­xat en evidència mol­tes coses, entre elles les man­can­ces de l'actual sis­tema polític. El plan­te­ja­ment d'un nou model de finançament en la línia del pacte fis­cal va ser una aposta que va mar­car una etapa, superada ràpida­ment per la mateixa urgència d'haver de bus­car res­pos­tes imme­di­a­tes i solu­ci­ons. No és pos­si­ble obrir un debat a llarg ter­mini sobre com acon­se­guir oxi­gen quan t'estàs ofe­gant. Tot ple­gat ha estat difícil de pair per una soci­e­tat a la qual se li havia dit que tenia una estruc­tura econòmica millor que qual­se­vol altra del seu entorn per fer front a la crisi i a la qual se li havia fet creure que dis­po­sava d'un poder ins­ti­tu­ci­o­nal supe­rior al real. Aquests són alguns dels ris­cos de no tocar de peus a terra i d'abu­sar de la sim­bo­lo­gia i els ges­tos. És evi­dent el des­con­cert en el qual estem ins­tal·lats, si en un temps rècord hem pas­sat de dir que dis­posàvem de les més altes quo­tes d'auto­go­vern dels últims 300 anys a afir­mar que la Gene­ra­li­tat té menys marge de mani­o­bra poten­cial que una dipu­tació pro­vin­cial.

Inde­pen­dent­ment de quina posició pren­gui l'exe­cu­tiu sobre si par­ti­cipa o no en la cadena humana, com a govern, en el cas dels seus mem­bres, de quina manera hi dóna suport i com ho demos­tra, a aques­tes altu­res no sem­bla que hagi de ser una decisió essen­cial per a l'èxit o no de la con­vo­catòria i, en tot cas, sí que sem­bla que són qüesti­ons que poden tenir més reper­cus­si­ons inter­nes per a la coa­lició de Con­vergència i Unió que no pas de por­tes enfora.