El preu de l'aventura

La sos­pita que per­ta­nyem a una espècie més arro­gant que intel·ligent sem­bla força rao­na­ble: tot­hom ha vist alguna vegada banyis­tes que des­a­fien les ona­des en una platja amb ban­dera ver­me­lla, excur­si­o­nis­tes que enfi­len tar­te­res a dos mil metres d'altura calçats amb sandàlies i a ple sol o con­duc­tors eufòrics que, després de l'enèsima copa, s'entes­ten a posar-se al volant amb una tos­su­de­ria suïcida. Ja se sap que vivim amb el con­ven­ci­ment que mai no passa res, o que sem­pre passa als altres, fins que passa. Després recor­rem a l'auto­ri­tat i, si res surt mala­ment, fem el plo­ricó: els socor­ris­tes bada­ven, l'ambulància va fer tard, els ser­veis mèdics esta­ven col·lap­sats... Si a la imprudència evi­ta­ble hi sumem la fata­li­tat ine­vi­ta­ble i el fet que ja no hi ha platja, ni gorga, ni mun­ta­nya on no arri­bem per pas­sar-hi el cap de set­mana, resulta lògic que el cost dels res­cats –amb helicòpters, llan­xes, vehi­cles medi­ca­lit­zats, bom­bers espe­ci­a­lis­tes en alta mun­ta­nya o sub­ma­ri­nis­tes...– sigui ele­vadíssim, a banda del risc que sig­ni­fi­quen molt sovint per als inte­grants dels equips. Per això resulta tan rao­na­ble que l'Ajun­ta­ment del Port de la Selva reclami els 1.400 euros que costa a l'erari muni­ci­pal el dis­po­si­tiu de res­cat de la noia rebeca que els pares van dei­xar al cap de Creus can­sats de supor­tar-la fins que, al cap d'unes quan­tes hores, van pen­sar que pot­ser cor­ria algun perill i van aler­tar les auto­ri­tats perquè la bus­ques­sin. Les infor­ma­ci­ons apa­re­gu­des a l'entorn del cas han expli­cat que les negligències són la causa de la majo­ria de res­cats marítims a la costa cata­lana i que la Gene­ra­li­tat ja ha recla­mat també el cost del sal­va­ment en un parell d'oca­si­ons: un esquia­dor res­ca­tat d'una allau i un con­duc­tor estim­bat per un camí pro­hi­bit per als vehi­cles. La Gene­ra­li­tat ho havia adver­tit des de feia temps i en diver­ses oca­si­ons. En època de calai­xos buits i de tants sacri­fi­cis per­so­nals i col·lec­tius, apli­car final­ment aquesta mesura era una decisió gai­rebé forçosa. No és com­pren­si­ble que aug­menti la pressió fis­cal, es redu­ei­xin sala­ris, s'apri­min les cober­tu­res soci­als, per­dem recur­sos per a sani­tat, ense­nya­ment o recerca i les aven­tu­res impru­dents sur­tin de franc. I si en temps de vaques magres deci­dim cobrar els res­cats als impru­dents per no incórrer en greu­ges com­pa­ra­tius, quan tor­nin a ser gras­ses s'hau­rien de con­ti­nuar recla­mant: pot­ser en el temps de fer números alguns recu­pe­ra­rien el seny.