Elogi dels ‘no-llocs'

L'antropòleg francès Marc Augé va encu­nyar el con­cepte no-lloc per refe­rir-se a aquells espais urbans carac­te­rit­zats per la tran­si­to­ri­e­tat, com ara els aero­ports, les esta­ci­ons de tren i de metro, les auto­pis­tes, les àrees de ser­vei de les auto­pis­tes, els grans super­mer­cats, els cen­tres comer­ci­als... Els no-llocs són espais ano­dins, des­per­so­na­lit­zats, no apor­ten iden­ti­tat i que­den defi­nits pel tràfec inces­sant de la gent que va d'un punt a un altre.

Es tracta, sens dubte, d'un con­cepte con­tro­ver­tit. Per exem­ple: són nom­bro­sos els casos docu­men­tats de per­so­nes que han vis­cut durant anys en un no-lloc, ja sigui un aero­port, una estació d'auto­bu­sos, un gran cen­tre comer­cial... Per a aques­tes per­so­nes, són espais gua­nyats dia a dia, són espais amb tots els seus mati­sos i pro­pi­e­tats. També és dis­cu­ti­ble que la idea de no-lloc hagi de com­por­tar sem­pre con­si­de­ra­ci­ons nega­ti­ves. Hi ha, per exem­ple, qui pot sen­tir-se can­sat dels llocs amb tanta i tanta per­so­na­li­tat, amb tanta i tanta força, amb tanta idi­o­sincràsia, i que, almenys de tant en tant, neces­siti repo­sar l'espe­rit ins­tal·lant-se en un lloc mine­ral­ment neu­tre. Al cap­da­vall l'ano­me­nada síndrome de Stend­hal (les al·luci­na­ci­ons, esva­ni­ments i vertígens que algu­nes per­so­nes molt sen­si­bles con­fes­sen expe­ri­men­tar quan són expo­sa­des a altes dosis de bellesa) no deixa de ser una pato­lo­gia tan enut­josa com viure a la casa del meu amic Gre­gori, una d'aques­tes masies que són expressió de la sobre­mo­der­ni­tat irra­ci­o­nal, ja que que­den lite­ral­ment encer­cla­des pel nus d'una auto­pista.

Des que va morir la meva mare ara fa tres mesos he cons­ta­tat que busco els no-llocs. Els meus no-llocs pre­fe­rits són el super­mer­cat Auc­han de Per­pinyà, l'estació de tren de Port­bou, l'avin­guda Merit­xell d'Andorra la Vella, l'àrea de ser­veis de l'A-7 a Bella­terra i el Novo­tel de Dijon. En aquests llocs no-llocs hi trobo el bàlsam que la meva ina­petència (esplín, si ens posem refi­nats) exi­geix. Els no-llocs no obli­guen a tenir comu­ni­cació amb els altres. Els no-llocs solen ser seqüències seri­a­des que, a còpia de repe­ti­ci­ons clòniques, mini­mit­zen la força de la distància, del viatge, del temps i dels can­vis. Els no-llocs poden crear una mem­brana pro­tec­tora entre l'indi­vidu i el món, com la que expe­ri­men­tava Holly Golightly, la pro­ta­go­nista de la novel·la Esmor­zar a Tif­fany's, que només se sen­tia bé i pro­te­gida a la luxosa joie­ria que dóna nom al títol del lli­bre. La resta del món li sem­blava incert.