La Mancomunitat

El Punt Avui d'ahir ens recor­dava que l'abril vinent cele­bra­rem el cen­te­nari de la cons­ti­tució de la Man­co­mu­ni­tat. Serà –ja ho veu­reu– una efemèride low cost, perquè els cata­lans encara no hem après a dige­rir els èxits polítics del pas­sat. La Man­co­mu­ni­tat no tindrà cap novel·la que la plori, ni un sol cen­tre cul­tu­ral que la rei­vin­di­qui, ni tan sols (mercès a la divina pro­vidència) un comis­sari simpàtic que la pas­segi com una ramera per les coc­te­le­ries cul­tu­rals bar­ce­lo­ni­nes. Perquè les runes de la Man­co­mu­ni­tat són fetes de molta lle­tra i d'ambició, i això fa molta més man­dra als amants de la lla­gri­meta. El con­se­ller Gordó, amo­ro­sint l'idi­o­lecte con­ver­gent, ens recor­dava fa poc des del xiringo de Prada que la Man­co­mu­ni­tat “va ser la nos­tra pri­mera estruc­tura d'estat”. De fet, ben­vol­gut hono­ra­ble, és abso­lu­ta­ment a l'inrevés: la seva missió pri­mera va ser jus­ta­ment donar-nos les eines con­cep­tu­als per enten­dre que l'estat és l'única estruc­tura pos­si­ble per al cor­recte desen­vo­lu­pa­ment vital dels cata­lans. Sense gaire recur­sos econòmics, en un moment en què les finan­ces cata­la­nes eren més raquítiques que enguany, i amb una volun­tat de ferro, els homes de la Man­co­mu­ni­tat van assu­mir que amb això del naci­o­na­lisme sen­ti­men­tal i d'anar fent el mongo amb cade­nes huma­nes no n'hi havia prou per arri­bar a bon port. La Man­co­mu­ni­tat es va fer a cop d'escola, cre­ant bibli­o­te­ques a dojo (gràcies pels ser­veis, mes­tre d'Ors) i apos­tant per la pro­jecció exte­rior del país. En Prat de la Riba no es can­sava de recor­dar que Cata­lu­nya només sub­sis­ti­ria, en un món futur domi­nat pels grans estats, si lide­rava una fede­ració solidària de naci­o­na­li­tats espa­nyo­les (via que sabem morta) o esde­ve­nia un imperi econòmic que pogués llui­tar per ser al cos­tat de les grans naci­ons del món: “Impe­ri­a­lisme és l'aspi­ració a cons­truir l'Estat-Imperi, a aco­blar un ramat de naci­ons sota el poder d'un sol pas­tor”, diu La Naci­o­na­li­tat Cata­lana. Ara que el sobi­ra­nisme sem­bla estan­cat en l'enèsima per­for­mance de la Diada, pot­ser cal­dria anar pen­sant a rei­vin­di­car el pols i cele­brar com cal la Man­co­mu­ni­tat.