La Noguera (2)

Fa uns dies, i en un to vol­gu­da­ment rural i fins i tot bucòlic, des­cri­via la des­co­berta a Bal­do­mar del Ricard i l'Estre­lla, dels cavalls que viuen bé, i de l'har­mo­nia pos­si­ble entre l'home (la dona) i la natura. Diuen que en la vida tot és volun­tat; i quan en sen­tim la man­cança, hi ha massa coses que gri­nyo­len. El d'avui és un arti­cle vol­gu­da­ment crític amb la inca­pa­ci­tat de crear soci­e­tats cohe­si­o­na­des. I el pai­satge és també la Noguera (tot i que seria hipòcrita no veure-ho també a Tor­tosa, Bar­ce­lona, París, Lon­dres o Nova York).

Tinc una mena d'obsessió per­so­nal, i d'alguna manera pro­fes­si­o­nal, a mirar de bus­car l'ideal (per defi­nició ina­bas­ta­ble) de cons­truir soci­e­tats cohe­si­o­na­des. I els cata­lans ens omplim la boca i la iden­ti­tat dient que som un país que ha sabut tre­ba­llar amb excel·lència la cohesió social. I si és cert que hi ha exem­ples reei­xits i fins i tot fenòmens dig­nes d'anàlisi de com hem cons­truït rea­li­tats res­pec­tant la diver­si­tat, visi­tar després de més de vint anys el nucli antic de Bala­guer m'ha pro­vo­cat una de les sen­sa­ci­ons més dis­pla­ents de les vacan­ces. Recor­dava els car­re­rons del nucli antic com una mena de pes­se­bre, amb boti­gue­tes anti­gues con­vi­vint amb arte­sans que havien fet l'esforç d'actu­a­lit­zar pro­pos­tes. I si és cert que hi ha resis­tents dig­nes de creus de Sant Jordi, el cert és que el dete­ri­o­ra­ment de la riba vella del riu és insul­tant. El riu divi­deix Bala­guer en la part nova i digna i la vella i indigna. Un nucli antic, on resi­dei­xen majo­ritària­ment nou­vin­guts, i un col·lec­tiu impor­tant de la comu­ni­tat gitana, és un indret brut, aban­do­nat. I s'ha cons­truït a l'altra banda del riu una ciu­tat on sí que es pot viure. Tra­ves­sar el pont és una bufe­tada ofen­siva a qui vol veure. I no inver­tir per dig­ni­fi­car el nucli antic és no enten­dre què sig­ni­fica tre­ba­llar per la cosa pública. Escric des de l'impacte de pas­sar d'un cantó a l'altre del riu, i sen­tir la neces­si­tat de dir amb con­tundència que aquest no és el model de ciu­tat cohe­si­o­nada al qual cal­dria aspi­rar.