Gràcies, Doña Tita

“Artis­tes estran­gers que dia­lo­guen amb altres artis­tes cata­lans...” Bufa, l'agost s'acaba! Però quina altra acti­vi­tat de baixa inten­si­tat intel·lec­tual podríem fer encara? Un sug­ge­ri­ment: l'Espai Car­men Thys­sen de Sant Feliu de Guíxols. “A la vora de la mar, les plat­ges es dei­xen ima­gi­nar...” Com vostès ja saben, Car­men Thys­sen és el nom artístic de la Sra. Tita, la mes­tressa del Mas Mañanas. Que sí, home, i tant que la conei­xen. És aquell tro de dona que va arri­bar a miss España i es va casar en pri­me­res noces amb un que cri­dava de men­tida enfi­lat pels arbres. El seu últim marit –l'hereu de Can Thys­sen, fabri­cants d'armes– la va reti­rar de la natura sal­vatge i li va dei­xar una col·lecció de pin­tura que ella ha anat col·locant (espe­rem que a bon preu) per dife­rents indrets de la península. “De les mira­des apre­ses, la natura es retroba amb el món...” A Sant Feliu li ha tocat un Sis­ley, un Kan­dinsky, un Hop­per i una colla d'obres més que fan una bona pat­xoca. Doncs bé, els sug­ge­reixo que hi vagin amb els amics. Tran­quils, que hi ha aire con­di­ci­o­nat. A la botiga, un con­sell: evi­tin els lli­bres seri­o­sos, entre­tin­guin-se amb algun de més ensu­cra­det. Per exem­ple, aquell que li van edi­tar, a la mes­tressa, els del Museu de Màlaga. L'iden­ti­fi­ca­ran pel color rosa txutxa (o rosa Tita, ara no ho sé...) i pels peus d'imatge: Borja, capitán azul; Borja, capitán blanco; Tita en Lugano; Tita en La Mina... Les pin­tu­res de les sales ja les visi­ta­ran a l'hivern. Gron­xin-se ara amb els tex­tos, opor­tuníssims per a un mes de mínim esforç. “La pin­tura vol aca­ri­ciar l'ànima del color...” M'ima­gino la comissària, dubi­ta­tiva, pre­sen­tant-los a Doña Tita a dalt del iot i ella donant-li el vis­ti­plau més entu­si­asta. –“Exacto, exacto...” I és que la pubi­lla de Can Mañanas, un cop baro­nessa, va deci­dir cap­bus­sar-se en l'acti­vi­tat de teòric i col·lec­ci­o­nista del seu marit. I per si de cas se li esca­pava algun con­cepte, li devia anar d'allò més bé la vacuïtat del llen­guatge expli­ca­tiu de l'art. “El diàleg sura en la llum...” Ara el seu Espai Thys­sen ens estal­via a la resta dels mor­tals l'esforç de pen­sar i ens pro­pi­cia una bate­ria de clixés men­tals, just després dels diàlegs d'en David Güell a Plats bruts i abans del cucu­rutxo d'una sola bola que què us sem­bla si anem a pren­dre al pas­seig marítim?