Més que danys col·laterals

Tot fa pen­sar que després de la petició de Ban Ki-moon que el Con­sell de Segu­re­tat assu­meixi les seves res­pon­sa­bi­li­tats s'atu­rarà uns dies l'atac. Sem­blava teme­rari que el pre­si­dent Obama, amb el suport de París i Lon­dres, ordenés bom­bar­de­jar sense espe­rar que el Con­sell de Segu­re­tat intenti apro­var una reso­lució i que els ins­pec­tors de l'ONU tor­nin. Per més que Obama sigui pre­so­ner de les seves parau­les –va adver­tir Al-Assad que la uti­lit­zació d'armes químiques era ultra­pas­sar una línia ver­me­lla, fet que obli­ga­ria a actuar–, l'ope­ració té molts ris­cos i pot no acon­se­guir el que pretén. I és que el pro­blema de fons, més enllà de la seva cober­tura legal i que es plan­tegi a pri­ori com uns bom­bar­de­jos de només uns dies, és també la poca clare­dat del seu objec­tiu. No es vol ender­ro­car el règim, sinó debi­li­tar-lo. Però si recor­dem l'atac a Sèrbia de 1999, amb el qual tam­poc no es volia un canvi de règim, sinó que Milo­se­vic acceptés el que havia rebut­jat a les nego­ci­a­ci­ons, aquest va cos­tar deu set­ma­nes de bom­bar­de­jos.

Al-Assad estava començant a gua­nyar la guerra després de l'ajut de la milícia xiïta de Hez­bol·là per recu­pe­rar Homs i la car­re­tera d'Alep. Per això sorprèn que ara que la guerra li era favo­ra­ble i amb els ins­pec­tors de l'ONU a Damasc hagi uti­lit­zat armes químiques. Acció que algu­nes fonts con­si­de­ren que es va fer per un error en el coman­da­ment sirià o per l'autisme del propi Al-Assad. També hi ha qui diu que van ser els pro­pis rebels els qui les van usar con­tra la població per acon­se­guir una inter­venció estran­gera. Massa men­ti­des va dir la intel·ligència nord-ame­ri­cana el 2003 en el cas de l'Iraq per llançar-se pre­ci­pi­ta­da­ment a una acció sense inten­tar esbri­nar què va pas­sar, per més que difícil­ment es pugui demos­trar del tot.

Al-Assad, per la seva ceguesa, va rebut­jar nego­ciar fa dos anys, i ha gene­rat una espi­ral d'odi de la qual la mino­ria ala­uita no en sor­tirà ben parada, cosa que fa difícil la via nego­ci­ada que desitja la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. Els adver­sa­ris con­tra els qui lluita estan divi­dits i alguns tenen lli­gams amb Al-Qaida. Per això no està clar que les 72 hores d'atacs anun­ci­ats amb ante­ri­o­ri­tat canviïn la situ­ació. Segur que està ama­gant tro­pes i armes, i, fins i tot, es diu que Al-Assad és a Tehe­ran. Però, en canvi, l'atac sí que pot pro­vo­car greus con­seqüències a la regió.

No com­par­teixo les teo­ries cons­pi­ra­ti­ves sobre la mà d'Israel o dels rebels en l'auto­ria de l'atac químic. Però és evi­dent que si Hez­bol·là res­pon ata­cant Israel i tota la regió s'encén, impli­cant l'Iran, seria un esce­nari per­fecte per a aquells fal­cons del govern isra­elià que desit­gen bom­bar­de­jar les ins­tal·laci­ons nucle­ars ira­ni­a­nes. I Obama hau­ria cai­gut en la seva pròpia trampa.