Noves ofensives

Encara que grans poders gover­na­men­tals, econòmics i mediàtics fan tot el pos­si­ble per mini­mit­zar-ho, s'imposa un fet: el procés sobi­ra­nista ha tras­bal­sat el pano­rama polític. I ho ha fet amb tanta força que es per­fila com el punt d'inflexió política més impor­tant des de la Tran­sició. El movi­ment sobi­ra­nista ha evi­den­ciat de nou l'irre­dempt fons teològic d'un espa­nyo­lisme més sacre que civil, més èpic que polític. La prova d'aquest feno­men la tenim en el fet que els balls de sabres, la violència legal, les ame­na­ces i les lle­gen­des de Viri­ato o el Cid Cam­pe­a­dor con­ti­nuen essent l'argu­men­tari prin­ci­pal i sovint exclu­siu de l'espa­nyo­lisme més pri­mari, molt mas­siu d'altra banda. El movi­ment sobi­ra­nista ha tin­gut també la vir­tut de qüesti­o­nar men­ta­li­tats assen­ta­des en un auto­ri­ta­risme endèmic. En con­cret, la d'aquells uni­o­nis­tes sor­pre­sos de des­co­brir que exis­tien altres uni­ver­sos, altres marcs d'inter­pel·lació política. Esta­ven acos­tu­mats a gua­nyar tots els par­tits sense ni haver de bai­xar de l'autobús. Esta­ven ave­sats a l'espa­nyo­lisme per defecte, aquell que no ha de rebai­xar-se a dis­cu­tir res i que, en el pit­jor dels casos, tanca qual­se­vol debat cri­dant els cosins Zumo­sol (Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i Tri­bu­nal Suprem). Per aquest motiu con­ce­bien el llen­guatge com a patri­moni exclu­siu i, con­següent­ment, decre­ta­ven dic­ci­o­na­ris en què el naci­o­na­lista, com l'infern de Sar­tre, sem­pre era l'altre. Per aquest motiu podien per­me­tre's impu­ne­ment agres­si­ons benin­ten­ci­o­na­des, fona­men­ta­des en el pater­na­lisme auto­ri­tari, i, per exem­ple, par­lar de “len­guas periféricas” per refe­rir-se a tots aquells idi­o­mes de l'Estat que no són el cas­tellà. Per això, com feia José Mon­ti­lla, podien elu­dir el com­po­nent polític del naci­o­na­lisme català i rebai­xar-lo a con­dició de pato­lo­gia men­tal. El tsu­nami civil de l'inde­pen­den­tisme també ha somo­gut les pol­tro­nes de la política pro­fes­si­o­nal. I també ha posat la pro­gres­sia política con­tra les cor­des, col·locant-la en el des­tret para­do­xal i el mal tràngol estètic d'haver de negar un exer­cici democràtic com el dret a l'auto­de­ter­mi­nació. Per això, des d'aquesta ree­dició ances­tral de l'espa­nyo­lisme pro­gres­sista, en els pro­pers mesos s'insis­tirà en una de les estratègies ideològiques més abjec­tes en democràcia: pro­te­gir-nos de nosal­tres matei­xos. Se'ns dirà que, en nom de la pau civil i la cohesió social, és millor evi­tar que puguem deci­dir. Defen­sem-nos con­tra aquest nou segrest que nova­ment ens rele­ga­ria a la mino­ria d'edat men­tal.