Madrid 2020

En una entre­vista radiofònica recent, l'alcal­dessa de Madrid argu­men­tava els avan­tat­ges del tri­omf de la can­di­da­tura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2020 amb tres argu­ments bàsics: pri­mer, que la inversió econòmica serà mínima perquè Madrid ja dis­posa de bones infra­es­truc­tu­res; en la segona es va recrear sobre els valors de l'esport i de la cul­tura de l'esforç, el res­pecte i la concòrdia uni­ver­sals; la ter­cera era la impor­tant: a la ter­cera raó, Ana Bote­lla, que no obli­dem que a banda d'alcal­dessa és esposa de José María Aznar, hi posava la idea que “si algo nos une en España es el deporte”. Segons ella, davant les “difi­cul­tats d'entesa” (sic) que sem­pre hem tin­gut a l'Estat, l'esport (enten­gui's la lliga de fut­bol, la fórmula 1, la selecció espa­nyola, en Rafa Nadal i en Pau Gasol) sem­pre ha estat uni­fi­ca­dor “y ahora esto lo nece­si­ta­mos más que nunca”. Madrid 2020, senyo­res i senyors, és una ope­ració d'estat.

El 7 de setem­bre es deci­deix el vere­dicte a Bue­nos Aires i aquesta vegada podria sor­tir bé, després dels fra­cas­sos del 2012 i el 2016. Les com­pe­ti­do­res són Tòquio i Istan­bul, parau­les majors, però l'opti­misme que es res­pira a Madrid és des­ta­ca­ble. Ana Bote­lla també va afe­gir en l'entre­vista que s'emmi­ra­lla en l'exem­ple de Bar­ce­lona 92 per il·lus­trar un esde­ve­ni­ment en què “los españoles nos uni­mos para poner lo mejor de noso­tros mis­mos”. Tot ple­gat, el mateix. I val a dir que el pànic exis­tent a Espa­nya per les aspi­ra­ci­ons sobi­ra­nis­tes cata­la­nes no és nou: ara pot ser més evi­dent, però a ningú no se li escapa que també Bar­ce­lona 92 va viure aquest debat d'afecció con­tra des­a­fecció, de “fre­e­doms” con­tra “olmai­lo­vins”, d'escuts històrics de la ciu­tat con­tra dis­senys apàtri­des, de ban­de­res al balcó d'un signe o de l'altre, de Garzón con­tra les este­la­des, de menys­preu a Els sega­dors con­tra xiu­lets al rei, fins i tot de Cobi con­tra el Curro de l'Expo de Sevi­lla. Ja ales­ho­res el tema feia basarda a la resta de l'Estat, i es va creure que uns Jocs Olímpics que retor­nes­sin l'orgull per­dut a Bar­ce­lona, que la recu­pe­res­sin urbanísti­ca­ment (que ho van fer) i que impli­ques­sin totes les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals i autonòmiques cre­a­rien una “unión” fra­ter­nal que supera­ria les feri­des de la Tran­sició, difu­mi­na­ria diferències iden­titàries i ens obri­ria la porta a un “bon­rot­llisme” irrom­pi­ble. Si a això li sumem algun casa­ment de sang blava ben orques­trat, ja teníem l'ope­ració com­ple­tada.

Ni allò va fun­ci­o­nar el 92, ni fun­ci­o­narà encara que Madrid 2020 sigui la can­di­da­tura esco­llida pel COI. Els Jocs Olímpics del 92 van ser final­ment per als cata­lans uns jocs de Bar­ce­lona, massa bar­ce­locèntrics i tot, trans­for­ma­dors de la capi­tal i dina­mit­za­dors d'una soci­e­tat acom­ple­xada. En el fons van fer molt més pel cata­la­nisme (o pel sen­ti­ment de cata­la­ni­tat) que per l'espa­nyo­lisme (o pel sen­ti­ment d'espa­nyo­li­tat), perquè ens van recor­dar aquells temps en què sabíem fer coses grans perquè depeníem prin­ci­pal­ment de nosal­tres matei­xos. Aquells Jocs ens van cata­la­nit­zar pro­fun­da­ment, ens van cohe­si­o­nar i ens van fer aixe­car el cap. Com una mani­fes­tació, com una cadena humana. Aquest va ser l'error de càlcul dels que cre­ien que l'esde­ve­ni­ment apai­va­ga­ria deter­mi­nats anhels, i si el tret per la culata va suc­ceir a Bar­ce­lona, evi­dent­ment suc­ceirà molt més per als que cre­guin que Madrid 2020 pot atu­rar el movi­ment sobi­ra­nista.

“El deporte nos une”: bé, està clar que hi ha cele­bra­ci­ons i petards a Bar­ce­lona quan la selecció espa­nyola gua­nya un par­tit o un mun­dial. Però això no uneix sen­ti­men­tal­ment, ni crea en la població cap vin­cle espe­cial de signe polític. Sim­ple­ment han gua­nyat “els que són més nos­tres” davant de la resta de l'uni­vers, i prou. Podem com­pa­rar-ho a l'entu­si­asme de la gent de Madrid quan el Barça gua­nya la Cham­pi­ons. Un entu­si­asme també del tot des­crip­ti­ble, de manual, de cor­te­sia, de bon veïnatge. Espe­rem que sigui aquest l'entu­si­asme a Espa­nya quan un atleta català surti al podi de l'estadi olímpic madri­leny i ja no soni pre­ci­sa­ment el txinta-txinta. Com diu Ana Bote­lla, l'esport es basa en els valors de la concòrdia, la fra­ter­ni­tat i el res­pecte. Molta sort, doncs.