Aliats per interès

L'atac a Síria com a càstig pel seu ús d'armes químiques con­tra la pròpia població es demora. Els EUA i França, els prin­ci­pals poders que sem­blen deter­mi­nats a exe­cu­tar-lo, cer­quen avals par­la­men­ta­ris per a la seva decisió, sobre­tot després que el Par­la­ment britànic rebutgés la moció del govern de David Came­ron per auto­rit­zar l'atac.

La demora occi­den­tal a l'hora d'ata­car Síria és exac­ta­ment el con­trari del que va pas­sar en el cas de l'Iraq. I és deguda sobre­tot a les men­ti­des que van envol­tar aque­lla cam­pa­nya impul­sada per l'admi­nis­tració Bush. La cau­tela actual no és deguda a motius ètics o huma­ni­ta­ris, sinó als interes­sos de les potències occi­den­tals en la crisi siri­ana. Com va dir el pre­si­dent Obama, els EUA no pre­te­nen “posar botes sobre el ter­reny” a Síria, sinó sen­zi­lla­ment mar­car la seva influència per, després de la cai­guda del règim de Bai­xar al-Assad, impe­dir que aquest sigui subs­tituït per grups giha­dis­tes. I França no oblida que, com a antiga potència colo­nial a Síria, pot fer valer els seus interes­sos en el futur, sobre­tot en el ter­reny econòmic, quan cal­gui recons­truir Síria després de la devas­tació de la guerra.

De fet, el que ara passa amb Síria és el que hau­ria hagut de pas­sar a l'Iraq: que els ata­cants espe­res­sin a tenir l'aval par­la­men­tari i de l'opinió pública abans de des­fer­mar la seva màquina mili­tar. Es veu, però, que des­fer-se del règim de Sad­dam Hus­sein era més urgent que posar fi a la tira­nia d'Al-Assad.

Caldrà veure encara si les vacil·laci­ons a l'hora d'ata­car Síria no aca­ben per­pe­tu­ant la inacció de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal al llarg de tota la tragèdia siri­ana. En qual­se­vol cas, és palès que són els interes­sos, i no els prin­ci­pis, els que mobi­lit­zen les grans potències ali­a­des a l'hora de recórrer a l'acció armada.