Opinió

Va d'espies

Més protegits que qualsevol ciutadà català, que veu l'Estat i li sembla sentir el seu alè recaptatori o l'afany repressiu cultural

Ara tot­hom en va ple i parla d'espies al res­tau­rant La Camarga, nom d'una regió pre­ci­osa de França, entre el Roine i la Mar Medi­terrània. Les sos­pi­tes no van per veure si hom du aigua del riu cap a Cata­lu­nya, un pro­jecte per alli­be­rar de la sequera Cata­lu­nya, zones turísti­ques del País Valencià i Múrcia tot asse­gu­rant camps de golf, dut­xes, pis­ci­nes i cul­tius de supo­sat rega­diu que el PP i PSOE han fet amb des­me­sura en aquests ter­ri­to­ris ger­mans que han mal­me­nat de forma exem­plar. Hau­ria estat un espi­o­natge immo­ral però amb fina­li­tats altruis­tes l'evi­tar que amb l'aigua ino­dora, inco­lora i insípida algú faci olor de colònia cara, men­jar exqui­sit i banyat d'or amb com­pa­nyies cares.

El pre­sumpte espi­o­natge és fora de lloc. Espia, diu el Dic­ci­o­nari de la Gran Enci­clopèdia Cata­lana, és una per­sona encar­re­gada d'espiar aquells de qui hom vol saber les inten­ci­ons, els pas­sos o el que sigui en ter­ri­tori hos­til o ene­mic. Els fal­sa­ment acu­sats segur que conei­xen la GEC, i pot­ser fins i tot la tenen a casa seva de suport i con­sulta; ells saben, diuen i defen­sen, que en l'Espa­nya de la Cons­ti­tució actual, d'empara mili­tar quan fou redac­tada, Cata­lu­nya és ter­ri­tori amic per PP i PSC (branca PSOE). Res de ter­ri­tori difícil, fins i tot un dels tre­ba­lla­dors de l'empresa insol­vent Método 3, la que ha arri­bat a un acord econòmic (?) per resol­dre els pro­ble­mes d'entesa amb una per­sona acu­sada amb diners –qui ho enten­gui que ho com­pri– es defensa dient que els orga­nis­mes de segu­re­tat de l'Estat l'ame­na­cen perquè pro­te­geixi una de les per­so­nes acu­sa­des. Més pro­te­gits, doncs, que qual­se­vol ciu­tadà català, que només veu l'Estat i li sem­bla sen­tir el seu alè recap­ta­tori o l'afany repres­siu cul­tu­ral de Wert i tota la trepa.

Espia, ho fou Domènec Badia, cone­gut com Ali Bei l'Abbassí. Va pre­sen­tar un pro­jecte a Godoy, pri­mer minis­tre de Car­les IV d'Espa­nya, pre­ve­ient que l'imperi espa­nyol a Amèrica aca­ba­ria per esfon­drar-se i que calia bus­car ter­ri­to­ris per esten­dre el domini espa­nyol. Àfrica que­dava en pri­mer lloc. El 1801 va fer-se la cir­cum­cisió a Lon­dres i després, lluint luxo­sos ves­tits àrabs, va viat­jar pel Magrib i l'Ori­ent Mitjà interes­sant-se per tot. Fins i tot va ins­ti­gar la rebel·lió de les tri­bus opo­sa­des al soldà i va crear les con­di­ci­ons objec­ti­ves òpti­mes per a una inter­venció espa­nyola.

Aquesta inter­venció mili­tar els fal­sa­ment acu­sats no l'han dema­nat; pot­ser sí gent pro­pera, però ells altra vegada són inno­cents. Per cert, Badia, Ali Bei, com a bon espia, va arri­bar al moll de l'os musulmà. Va ser el pri­mer euro­peu que va anar a la Meca, on va besar la pedra negra de la Ka'ba; també va anar a Damasc, el Caire... Retornà a infor­mar el Borbó Car­les IV, que volia dis­su­a­dir-lo de seguir en dir-li que “Espa­nya ha pas­sat al domini de França per un trac­tat” i li reco­manà que aquells pro­jec­tes els anés a expo­sar a l'empe­ra­dor. El 1813, Badia va empren­dre la fugida a França amb Josep Bona­parte. Cai­gut Napoleó i al tron Lluís XVIII de França, el va reque­rir com a agent colo­nial al ser­vei de França. Morí malalt en ter­res musul­ma­nes per la causa de França.

Un altre espia notori català fou Joan Pujol, Garbo, home mode­rat però ferm demòcrata, enganyà els nazis fent-los creure que el desem­bar­ca­ment aliat no seria a Nor­man­dia. I dife­rent, però sem­pre fidel a l'amo i a la idea esta­li­nista, fou Ramon Mer­ca­der, l'assassí de Trotski.

No, els nos­tres acu­sats cata­lans de fer d'espies no tenen aques­tes carac­terísti­ques. Ni de bon tros. Que quedi clar que no són espies, és total­ment fals, una injúria, no hi ha dret com bé decla­ren els acu­sats. Són fal­ses actu­a­ci­ons de vol galli­naci que no arri­ben ni a Sara­gossa, ni tam­poc són com les bodes de Camacho que narra Cer­van­tes, sobra­des de men­jar, beure i passió que sem­bla començar a par­tir de les con­fidències d'una exe­na­mo­rada que, des­pi­tada (ve de des­pit, no de pit nu) d'un amor fallit, es venja, diuen els fal­sos acu­sa­dors, d'històries i rebol­ca­des de llit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.