El dia 12

Si no hi ha cap impon­de­ra­ble, la Via Cata­lana de demà pas­sat tindrà un èxit de par­ti­ci­pació, al marge que aple­gui mig milió de per­so­nes o un milió i mig. I si el déu Cro­nos no deci­deix el con­trari, després de dime­cres vindrà dijous. A mi, que el nas em diu que s'acom­pli­ran els dos pronòstics (el contínuum de la gent i dels dies), em dis­treu més allò que tal vegada s'esde­vindrà el dia dotze, quan el clímax con­su­mat de l'Onze de Setem­bre ens abo­qui a començar a plan­te­jar solu­ci­ons a la trama.

Els esce­na­ris pre­vi­si­bles a par­tir del dia dotze es resu­mei­xen en dos: forçar la con­sulta o forçar la inde­pendència. Per aquest ordre. També hi ha un esce­nari real, que no hauríem d'igno­rar, el de les coses que ara són: ni con­sulta ni inde­pendència. I, ens agradi o no, entre el desig i la rea­li­tat hi ha una distància sovint insal­va­ble. La pre­gunta és: amb l'auge de l'inde­pen­den­tisme sociològic, la distància entre el somni i la rea­li­tat s'escurça o s'allarga?

La con­sulta és l'enzim que ens pot per­me­tre dige­rir la inde­pendència i el que pot faci­li­tar que el món l'assi­mili. De fet, el con­junt del cata­la­nisme modern, amb més o menys inten­si­tat, sem­pre havia anat a favor de l'auto­de­ter­mi­nació. El quart punt de l'Assem­blea de Cata­lu­nya era l'auto­de­ter­mi­nació. I el sobi­ra­nisme, tant en les ver­si­ons més pacífiques com en les més revo­lu­cionàries, sem­pre havia defen­sat l'exer­cici del dret a l'auto­de­ter­mi­nació. Havíem pres nota dels pro­ces­sos d'auto­de­ter­mi­nació al món per quan arribés la nos­tra hora. Per això, ara, con­fon­dre l'auto­de­ter­mi­nació amb la inde­pendència és con­fon­dre la pel·lícula que vols anar a veure amb la decisió d'anar al cine.

Les ganes d'inde­pendència d'una majo­ria ens han fet sal­tar l'estadi de les ganes de con­sulta d'una majo­ria encara més gran i, amb el salt, l'objec­tiu sociològic posa en risc l'objec­tiu polític i jurídic. El dia dotze caldrà inter­pre­tar que el con­tin­gent humà neces­sari per a l'èxit de la Via Cata­lana no és sufi­ci­ent per garan­tir la con­sulta ni, encara menys, per decla­rar uni­la­te­ral­ment la inde­pendència. Si no s'acom­plei­xen equi­li­bra­da­ment els tres objec­tius (el sociològic, el polític i el jurídic), sim­ple­ment hau­rem pas­sat d'un país ador­mit a un país que som­nia des­pert.

El plu­ra­lisme és una forma de vida pròpia dels cata­lans, i hem de saber con­viure-hi. La uni­tat no és garan­tia d'èxit, però la frag­men­tació és garan­tia de fracàs. Si la Via Cata­lana ha eixam­plat l'esquerda entre els par­ti­da­ris de la con­sulta, ho sabrem el dia dotze.