Ahir

Cadena, onada, remolí... aquesta va ser la ina­ca­ba­ble geo­gra­fia humana que ahir va donar forma a la veu tran­quil·la de les per­so­nes, totes ajun­ta­des en la pacífica trin­xera que durant dues hores de festa i rei­vin­di­cació com­par­ti­des va enviar un mis­satge inequívoc al món.

Acos­tu­mats a l'avenç espon­tani del for­mi­guer de les grans mani­fes­ta­ci­ons, els par­ti­ci­pants en l'inno­va­dor for­mat de la cadena vam haver de fer córrer la ima­gi­nació perquè l'ambi­ent no es refredés. Hi va aju­dar l'entu­si­asme col·lec­tiu, també els esforços de l'orga­nit­zació, impe­ca­ble a l'hora de cor­re­gir la des­com­pen­sació d'alguns trams, sin­cro­nit­zar el cant d'Els Sega­dors o anar foto­gra­fi­ant els assis­tents. A banda i banda, veies la pin­ze­llada de les línies gro­gues per­dent-se fins a la pro­pera rotonda o el pro­per revolt. Al cel, pri­mer núvols amenaçadors, després les ana­des i vin­gu­des dels helicòpters i avi­o­ne­tes –amics o ene­mics– que fil­ma­ven la for­mació humana i arren­ca­ven ges­tos de victòria entre la mul­ti­tud.

L'acte es va aca­bar amb pun­tu­a­li­tat, però hi havia ganes d'allar­gar-lo, per això fins ben tard les samar­re­tes i les ban­de­res van aco­lo­rir els car­rers de les ciu­tats men­tre les famílies tor­na­ven a poc a poc cap a casa. I després d'allò vis­cut al matí i la tarda, queda el con­trast evi­dent entre la fre­dor dels actes ins­ti­tu­ci­o­nals i l'efer­vescència ciu­ta­dana, entre l'exas­pe­rant len­ti­tud dels ter­mi­nis de la política i el clam del car­rer.