Afirma Cercas

Afirma Javier Cer­cas que “es pot ser demòcrata i estar a favor de la inde­pendència, però no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret de deci­dir”. L'escrip­tor català d'ori­gen extre­meny ho diu en un arti­cle publi­cat fa pocs dies al diari espa­nyol El País. A parer de Cer­cas, els cata­lans estem vivint “una mena de tota­li­ta­risme soft” que els par­ti­da­ris del dret de deci­dir han impo­sat sobre els que en són con­tra­ris. La trampa ideològica de Cer­cas és, com ja hem vist altres vega­des, equi­pa­rar el tota­li­ta­risme a l'ascens polític i social del sobi­ra­nisme. Davant la falta d'alter­na­tiva con­vin­cent, i davant l'allau d'argu­ments emo­ci­o­nals o quan­ti­fi­ca­bles en favor de la secessió, els par­ti­da­ris de la unió amb Espa­nya acu­sen els sobi­ra­nis­tes de tota­li­ta­ris. Sin­ce­ra­ment, espe­rava més de Javier Cer­cas.

Aquesta con­so­li­dació del sobi­ra­nisme, al seu parer, es reforça pel temor a expres­sar-se que ell creu que tenen aquells que pen­sen dife­rent. Aquesta idea no deixa de ser para­do­xal, i fins i tot hila­rant, perquè ell mateix es des­men­teix en publi­car la seva opinió amb total lli­ber­tat en un mitjà de comu­ni­cació. Els adver­sa­ris del dret de deci­dir tenen tan­tes o més tri­bu­nes que els seus par­ti­da­ris: que en facin ús o no depèn única­ment d'ells matei­xos.

En el seu arti­cle, Cer­cas fa una ana­lo­gia del dret de deci­dir amb un semàfor, per afir­mar que ell no té dret a deci­dir si s'atura o no davant d'un semàfor en ver­mell, de la mateixa manera que diu que no té dret a deci­dir si paga impos­tos o no en paga. Con­ti­nu­ant la poc afor­tu­nada ana­lo­gia entre el dret d'auto­de­ter­mi­nació i un semàfor, se li podria pre­gun­tar si té dret a cre­uar o no el car­rer si el semàfor, a causa d'una ava­ria o per la raó que sigui, s'ha que­dat blo­que­jat en ver­mell. El nucli del seu argu­ment, que Cer­cas branda just després, és el pes de la llei. Com que la llei no per­met que els cata­lans ens auto­de­ter­mi­nem, la qüestió queda tan­cada. Si fos per la llei, les dones encara no vota­rien i els negres dels Estats Units con­ti­nu­a­rien segre­gats. La democràcia i la lli­ber­tat estan sem­pre per davant de les lleis. Cer­cas, que ha escrit sobre el falan­gisme i sobre el 23-F, ho hau­ria de saber millor que ningú.

Afirma Cer­cas, també, que l'inde­pen­den­tisme només està repre­sen­tat per ERC i la CUP. Segons ell, la resta de dipu­tats del Par­la­ment de Cata­lu­nya no són inequívoca­ment sobi­ra­nis­tes. Crec que aquí també s'equi­voca, atès que a les elec­ci­ons del 25 de novem­bre CiU va incloure al seu pro­grama, per pri­mer cop, l'objec­tiu de l'estat propi. I no cal tenir un màster en ciència política per enten­dre que un estat català equi­val a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Cer­cas exi­geix una defi­nició clara perquè “encara no sabem si Con­vergència és inde­pen­den­tista, però sí que sabem que Unió no ho és”. Jo ho diria de manera dife­rent en forma i fons: ja sabem que Con­vergència és inde­pen­den­tista, però encara no sabem si Unió ho és. Con­ti­nua Cer­cas dient que si CiU es pre­senta a unes elec­ci­ons amb la ban­dera de la inde­pendència les perdrà. Com ho sap? No ho sap, però aquesta pos­si­bi­li­tat li encaixa molt bé per qua­drar l'arti­cle.

Deixo per al final la prin­ci­pal perla del seu text, allà on Cer­cas asse­gura que el dret a deci­dir és “un dret fan­tas­mal que no ha estat argu­men­tat, fins on arribo a enten­dre, per cap teòric”. El lec­tor com­prendrà que, en relació amb aquest punt con­cret, m'estalviï la rèplica perquè l'afir­mació és tan absurda com ridícul seria el meu intent de resu­mir-li tots els estu­dis rela­ci­o­nats amb el dret d'auto­de­ter­mi­nació.