Plebiscit? No, gràcies

En les dar­re­res set­ma­nes i abans de l'Onze de Setem­bre ha sem­blat com si entréssim en un replà del procés d'acce­le­ració històrica que estem vivint. Sem­blava com si s'obrís un compàs d'espera que havia de ser­vir per arti­cu­lar un diàleg cons­truc­tiu i dis­cret entre els governs de Cata­lu­nya i d'Espa­nya. Els ele­ments en joc eren, d'una banda, el docu­ment que expli­cita les cinc vies legals pos­si­bles per tal de fer una con­sulta acor­dada a Cata­lu­nya i, de l'altra, les mani­fes­ta­ci­ons del pre­si­dent Mas en el sen­tit que si no pros­pe­rava cap d'aques­tes vies pen­sava con­vo­car, per al 2016, unes elec­ci­ons de caràcter ple­bis­ci­tari. Les reac­ci­ons de tota mena no es van fer espe­rar. Cos­tava d'enten­dre que el camí triat per reac­ci­o­nar davant el pos­si­ble blo­queig de la con­sulta s'hagués d'endar­re­rir gai­rebé dos anys. És veri­tat, però, que en l'actual situ­ació de crisi i de difi­cul­tats extre­mes per a mol­tes eco­no­mies fami­li­ars, ins­ti­tu­ci­o­nals i empre­sa­ri­als, la rei­te­ració de con­vo­catòries elec­to­rals anti­ci­pa­des pot ser vista com un ele­ment d'ines­ta­bi­li­tat no desit­ja­ble.

La qüestió, doncs, que­dava plan­te­jada en uns ter­mes força evi­dents. Bus­quem una con­sulta acor­dada, fem unes elec­ci­ons ple­bis­citàries si no es per­met la con­sulta i avan­cem cap a una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència per part del Par­la­ment que surti d'aques­tes elec­ci­ons, si el resul­tat ho avala. En el fons, es feia evi­dent un càlcul mesu­rat de la difi­cul­tat objec­tiva de plan­te­jar les coses d'una altra manera, per exem­ple, amb una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència per part de l'actual Par­la­ment de Cata­lu­nya, si no es per­metés cap con­sulta. El risc que fos una mera decla­ració d'inten­ci­ons vir­tual pla­nava en les refle­xi­ons que es feien amb prudència.

Ara, però, i després de la Via Cata­lana del pas­sat Onze de Setem­bre, no crec que les coses es puguin con­ti­nuar plan­te­jant de la mateixa manera. És evi­dent que la Via ha estat una demos­tració, al món, de volun­tat inequívoca i de capa­ci­tat de mobi­lit­zació i orga­nit­zació. I es fa molt més evi­dent que el blo­queig radi­cal a la con­sulta és la pit­jor de les solu­ci­ons, si encara hi ha marge per a una sor­tida dia­lo­gada. Els res­pon­sa­bles polítics dels rei­te­rats intents de mobi­lit­zació anti­ca­ta­lana de l'opinió pública espa­nyola, i els res­pon­sa­bles direc­tes del recurs que va avor­tar la via esta­tutària, hau­rien de pur­gar les seves penes i ado­nar-se que han por­tat les coses, des de la seva òptica, a un car­reró sense sor­tida. Tinc la con­vicció que ha arri­bat l'hora del diàleg i que, ara més que mai, els lide­rat­ges polítics tenen a les seves mans la pos­si­bi­li­tat de con­duir el procés d'acord amb l'opinió que s'expressa de manera rotunda i majo­ritària. Només hi ha un camí. Crec sin­ce­ra­ment que l'alter­na­tiva no és o con­sulta o elec­ci­ons ple­bis­citàries. Ara és con­sulta sí o sí. I els ter­mes de la nego­ci­ació amb el govern espa­nyol no poden ser de con­des­cendència, sinó que s'han de plan­te­jar amb una exigència màxima. No es tracta d'anar a dema­nar permís per fer la con­sulta. Es tracta de fer val­dre el vigent entra­mat legal i ins­ti­tu­ci­o­nal per donar peu a una con­sulta que res­pecti les com­petències de Cata­lu­nya i s'apli­quin, si no hi ha un altre camí. El govern espa­nyol ja no pot mirar cap a un altre cos­tat, o con­ti­nuar fent ser­vir argu­ments ridículs, que no se sus­ten­ten ni en la història ni en el rigor polític o intel·lec­tual, com han fet evi­dent mol­tes de les decla­ra­ci­ons de mem­bres del Con­sell de Minis­tres en les dar­re­res set­ma­nes. Un camí podria ser un acord tri­ple. Pri­mer, un de caràcter econòmic, que com­portés el paga­ment de tots els deu­tes, con­trets i reco­ne­guts, per part de l'Estat a la Gene­ra­li­tat, bé dels endar­re­ri­ments de la dis­po­sició addi­ci­o­nal ter­cera bé del fons de com­pe­ti­ti­vi­tat, i amb accep­tació d'un pacte fis­cal amb Cata­lu­nya; segon, un acord autonòmic, que sig­ni­fiqués el res­cat i la res­ti­tució ínte­gra de l'Esta­tut del 2006, en un gest del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que hau­ria de revi­sar la seva sentència. I, final­ment, un acord que donés via lliure a la con­sulta i accep­tació en la mateixa nego­ci­ació del resul­tat i de les seves con­seqüències.

El recurs a unes elec­ci­ons, com a dar­rera fórmula, no em sem­bla accep­ta­ble. Perquè si fos­sin el 2016, quan toca, la nor­ma­li­tat amb el calen­dari hau­ria de fer pre­val­dre el caràcter pro­gramàtic de les elec­ci­ons, sense esca­ti­mar cap dels accents i dels com­pro­mi­sos que l'actual pano­rama polític català inclou. Hau­rien de ser unes elec­ci­ons per triar uns can­di­dats i uns pro­gra­mes, per assu­mir uns com­pro­mi­sos entre la soci­e­tat i les ins­ti­tu­ci­ons, i per con­duir els afers del país amb volun­tat de resol­dre i de res­pon­dre als pro­ble­mes més peremp­to­ris i urgents de la ciu­ta­da­nia, de la soci­e­tat i de l'eco­no­mia del país. Aquest argu­ment val, també, des del meu punt de vista, per a unes elec­ci­ons anti­ci­pa­des i pre­ci­pi­ta­des en el calen­dari com a con­seqüència de la mobi­lit­zació, d'una banda, i del blo­queig de la con­sulta, de l'altra. Votar un pro­grama comú per a la defi­nició de les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya, con­ver­tir unes elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya, en un sim­ple sí o no, és sos­treure del debat polític l'exigència de nor­ma­li­tat quo­ti­di­ana que com­por­ten unes elec­ci­ons en un sis­tema par­la­men­tari. I per aquest camí es bar­re­gen coses que, atesa l'enver­ga­dura res­pec­tiva, no es poden bar­re­jar. En el fons es tracta de votar per a dues coses dife­rents. La pri­mera, i prèvia, és votar què i com volem que siguin les rela­ci­ons de futur entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Acla­rit aquest punt, i deci­dit si Cata­lu­nya ha de ser o no en el futur un nou estat d'Europa, votem qui s'ha de fer càrrec dels afers d'aquesta nova Cata­lu­nya que estem cons­truint i defi­nint entre tots en un moment històric sense pre­ce­dents.

D'aquí que, mal­grat tot, la potència, tota la pulsió i vibració inde­pen­den­tista que tras­pu­ava la Via Cata­lana de la Diada, els dis­cur­sos del final tor­nes­sin un ins­tant al moment previ, a la necessària con­creció del camí, de l'iti­ne­rari que encara hem de recórrer, i recla­mes­sin amb tot l'èmfasi el dret a deci­dir, la con­sulta necessària i urgent, l'exer­cici de radi­ca­li­tat democràtica que esdevé la defensa de la lli­ber­tat de tots els cata­lans sense cap excepció.