Madrid, abans i ara

Amb una modesta heme­ro­teca domèstica, cre­ada molts anys abans del nai­xe­ment d'inter­net, es poden recu­pe­rar fàcil­ment tex­tos publi­cats que el pas del temps ha con­ver­tit en històrics. L'altre dia, gai­rebé per atzar, van aparèixer en una mateixa car­peta dos papers dis­tants amb referències a Cata­lu­nya que tenen poc a veure amb les que ara ens dedi­quen majo­ritària­ment els polítics espa­nyols i els mit­jans de comu­ni­cació escrits o par­lats de Madrid.

Un d'aquests tex­tos per­tany a José Anto­nio Primo de Rivera. Qui els ho havia de dir als que enar­bo­ra­ven la ban­dera de Falange men­tre assal­ta­ven la Dele­gació de la Gene­ra­li­tat a Madrid! En una inter­venció al Congrés dels Dipu­tats de 14 de gener de 1934, i enmig d'una defensa encesa de la uni­tat d'Espa­nya, el líder falan­gista va dir: “Cataluña, la tierra de Cataluña, tiene que ser tra­tada desde ahora y para siem­pre con un amor, una con­si­de­ración y un enten­di­mi­ento que no recibió en todas las dis­cu­si­o­nes. Porqué en esta misma Cámara y fuera de ella se mezcló con la noble defensa de la uni­dad de España una serie de pequeños agra­vios en lo menor que no eran otra cosa que sepa­ra­tismo fomen­tado desde este lado del Ebro.”

Mig segle després, el 23 de maig de 1983, l'escrip­tor Fran­cisco Umbral publi­cava a El País un arti­cle titu­lat Los cata­la­nes i feia, des de Madrid estant, aquesta sor­pre­nent des­cripció de la nos­tra rea­li­tat i de la seva: “En Cataluña son trans­pa­ren­tes las tres cla­ses soci­a­les, alta, baja y media, por­que el equi­li­brio ha dado cla­ri­dad al con­junto, lejos del emba­ru­lla­mi­ento cen­tra­lista. A ver si este aldeón que es Madrid, en la pro­vin­cia de Ciu­dad Real, se entera de que hay una Cataluña teje­dora y uli­saica (...) Que los madrileños se ente­ren de Cataluña, como tendrían que ente­rarse de Por­tu­gal. Vivi­mos en nues­tro cen­tra­lismo, nutri­dos de noso­tros, entre dos igno­ran­cias, entre dos alas como mares –Atlántico y Medi­terráneo– y sin apren­der a volar.”

Han pas­sat vui­tanta anys, han pas­sat trenta anys i som exac­ta­ment allà mateix. Però hem anat a pit­jor: cada vegada són menys, a l'altre “lado del Ebro”, els que tenen luci­desa per enten­dre la situ­ació i coratge per denun­ciar-la.