El queixal

Abo­cat al balcó del Born esven­trat. Em quedo cla­vat davant les runes recu­pe­ra­des, escom­bra­des mil vega­des perquè tor­nin a veure la llum. He entrat amb delit de veure la casa de Joan Kies, el mer­ca­der que va ser cònsol holandès a Bar­ce­lona el 1700, i que per haver donat el seu suport a la causa aus­tri­a­cista, els bor­bons li van fer ensor­rar casa seva, com a mil bar­ce­lo­nins més. Danys col·late­rals en devien dir. I la casa de l'holandès, que ha rebut en una set­mana més visi­tes que les que va tenir men­tre l'edi­fici era dem­peus, ens remet, com tot el con­junt recu­pe­rat, a una ciu­tat viva i d'acti­vi­tat frenètica. Hi ajuda, és clar, tota la lec­tura que n'ha fet aquests anys Gar­cia-Espuche, i els altres his­to­ri­a­dors, i arqueòlegs que estan com un xiquet amb saba­tes noves. Amb plats, daus, pipes i bom­bes recu­pe­ra­des.

Però amb tot el res­pecte per aquells que van dei­xar la pell en aquesta zona zero, tal com la des­criu Quim Torra, el direc­tor d'El Born Cen­tre Cul­tu­ral, el meu neguit era en la casa de Joan Kies. El seu nom em res­so­nava de ben petit, de resul­tes d'un escut amb un quei­xal com a blasó que hi ha al cas­tell del comte Sicart de Vila-seca. Els meus avis n'eren els admi­nis­tra­dors, vivien a la planta baixa, fins i tot la mare hi havia nas­cut, i li deien la Maria Teresa del Cas­tell. En anar a visi­tar la padrina, veia aquell escut de pedra al jardí, i m'expli­ca­ven que en holandès kies vol dir quei­xal. I que aquell antic amo del cas­tell es dedi­cava al 1700 a fabri­car-hi aiguar­dent. Que tant a Vila-seca, com a Reus, i arreu del Camp de Tar­ra­gona, les fas­si­nes mar­ca­ven l'acti­vi­tat econòmica, i que el port de Salou era el punt de dis­tri­bució prin­ci­pal de vins i des­til·lats cap a Holanda i Angla­terra. La der­rota del 1714 ho va tras­to­car tot, i com qui arrenca un quei­xal, Kies va per­dre casa i alam­bins. 300 anys després sento que retrobo un vell cone­gut. Hem tre­pit­jat el mateix terra a Vila-seca, i ara puc veure casa seva i la dels seus veïns. I ha anat d'un pèl. L'apar­ca­ment que fa uns anys es va men­jar la con­tinuïtat d'aquesta tro­ba­lla arqueològica devia tenir el mateix valor que el que veiem. No és estrany que per ven­jança ara les pedres s'hagin vol­gut men­jar les pla­ces d'apar­ca­ment exte­rior. El Born recu­pe­rat ens explica aquell pas­sat, que ens fa pre­sents al món. Llàstima que no hagi que­dat aiguar­dent de l'època, m'aju­da­ria a enten­dre-ho millor!