Opinió

Bandada de voltors

Vaig ser banquer 23 anys i aleshores aquest món de les finances era net

Els fons vol­tors –expressió anglo­sa­xona– són els fons d'inversió que es dedi­quen a men­jar car­ro­nya, resul­tat de la crisi econòmica. Són fons de risc, però no pas for­mats per petits estal­vi­a­dors sinó per inver­sors que apor­ten mili­ons d'euros cadas­cun. Els vol­tors volen a gran altura, fins que veuen una bèstia morta o que està ago­nit­zant i s'hi abra­o­nen per treure'n el màxim pro­fit amb el mínim esforç. No són caçadors, sinó escom­bri­ai­res.

Fa dos mesos vaig par­lar de “Vol­tors o opor­tu­nis­tes” –El Punt Avui, 21 de juliol– en un to rela­ti­va­ment posi­tiu, perquè la presència d'aque­lles aus en la nos­tra eco­no­mia podia indi­car que la crisi havia tocat fons. Els vol­tors es dis­po­sa­ven a com­prar immo­bles en poder dels bancs, que es podien com­prar a bon preu, o crèdits fallits, que no ho eren tant. Ara vol­dria insis­tir en la qüestió, però en un to menys posi­tiu i amb relació a un ocell que més aviat fa por i fàstic, tot i la seva uti­li­tat ecològica.

La infor­mació la dóna el diari Expansión –17 de setem­bre–, però l'opinió es meva. La ban­dada de vol­tors està encapçalada per Paul Sin­ger, con­si­de­rat el pio­ner en aquests tipus de fons d'inversió, i per Javier Botín, fill del pre­si­dent del Banc San­tan­der. Mouen molt diners: uns 5.000 mili­ons d'euros. Ells no són els pro­pi­e­ta­ris, sinó els ges­tors d'aquests recur­sos que s'inver­tei­xen en immo­bles o crèdits fallits, pro­pi­e­tat de bancs. Javier Botín els ha com­prat en nom de la seva empresa –Savia Asset Mana­ge­ment– al Banc Mare Nos­trum –dins el qual hi havia Caixa Penedès–, a Iber­caja –ara­go­nesa– i al BBVA. Ha tin­gut la decència for­mal de no com­prar-ne al Banc San­tan­der, pre­si­dit pel seu pare. Però això ja ho ha fet Paul Sin­ger, sense paren­tiu amb la família Botín, però a la qual segur que coneix i tracta.

Tinc el màxim res­pecte pels escom­bri­ai­res dels ser­veis muni­ci­pals, menys per les aus car­ro­nyai­res i poc per aquests finan­cers que cobren comis­si­ons enor­mes sobre els recur­sos que mouen, que cor­ren els seus ris­cos, però que tenen infor­mació prèvia valu­osa sobre els actius que com­pren –immo­bles o crèdits fallits– per uns preus que asse­gu­ra­ran plusvàlues als inver­sors i alguns mili­ons d'euros per a ells, com a ges­tors.

O és que el fill del pre­si­dent del Banc San­tan­der no té infor­mació pri­vi­le­gi­ada? Déu me'n guardi de voler llançar acu­sa­ci­ons par­ti­cu­lars!, però tot aquest món de les altes finan­ces fa pudor.

I els bene­fi­cis no van a parar a una acció social, com en el cas de les cai­xes d'estalvi, sinó a les but­xa­ques ja ple­nes d'una mino­ria de pri­vi­le­gi­ats, que tenen un poder polític, paral·lel o supe­rior a l'econòmic.

Vaig ser ban­quer durant 23 anys i ales­ho­res aquest món de les finan­ces era tan net com qual­se­vol altra acti­vi­tat econòmica. En els dar­rers anys s'ha embru­tat molt, començant pels genis finan­cers de Wall Street i aca­bant amb alguns direc­tius de cai­xes d'estalvi, que han unit mala gestió amb cobdícia, que acos­tuma a ser una mala com­bi­nació. Però no hi ha cap govern ni cap ins­ti­tució inter­na­ci­o­nal que mogui fitxa. I no és qüestió de diàleg, com diria don Mari­ano Rajoy en les seves car­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.