Diàleg

Mari­ano Rajoy ha ofert diàleg a Artur Mas, que en la con­jun­tura gover­na­men­tal actual és com dir que Espa­nya ha ofert diàleg a Cata­lu­nya. I, d'entrada, és una oferta civi­lit­zada. Hi ha, això sí, la incògnita de saber què entén Rajoy per “diàleg”, i que n'entén Mas. Una incògnita que té a veure amb dues qüesti­ons. La pri­mera: es pot par­lar de tot, sense apri­o­ris­mes? I, la segona: diàleg és nego­ci­ació?

A mi em sem­bla que l'oferta de diàleg de Rajoy té un guió previ i és inne­go­ci­a­ble; és a dir, que en el fons és una oferta trampa. Però en la forma és cor­recta. Mal­grat que la democràcia espa­nyola és de curta volada, Rajoy fa dos anys que és pre­si­dent del govern d'Espa­nya i ha tin­gut el temps sufi­ci­ent per viat­jar i apren­dre de les democràcies més assen­ta­des que, en matèria de sobi­ra­nia, els estats no han de reac­ci­o­nar només amb impo­si­ci­ons, sinó, apa­rent­ment, apel·lant als drets i les obli­ga­ci­ons dels grups naci­o­nals endògens. En el benentès, i aquesta és la trampa, que, tal com ha expli­cat en alguna ocasió l'advo­cat i polític del País Basc Txema Mon­tero, “el catàleg de drets i obli­ga­ci­ons en qüestió el deter­mina la majo­ria que es con­forma dins de l'estat amfi­trió”.

El sen­tit d'estat de Rajoy l'aboca a ofe­rir diàleg a Mas. També és veri­tat que la ini­ci­a­tiva de Rajoy no té a veure amb una estratègia de pre­venció, sinó amb una reacció retar­dada després de dos Onze de Setem­bre con­se­cu­tius, pro­totípics de la mobi­lit­zació popu­lar, i de diver­ses ini­ci­a­ti­ves par­la­mentàries amb con­sen­sos majo­ri­ta­ris sig­ni­fi­ca­tius. El sen­tit d'estat de Cata­lu­nya, que se suposa però que encara està en cons­trucció, ha d'abo­car Mas a dia­lo­gar amb Rajoy, per molta man­dra que faci i ens agradi o no.

Si un dia Cata­lu­nya és sub­jecte de sobi­ra­nia, amb el model que sigui, en asso­ci­ació amb Espa­nya o amb vin­cles direc­tes amb la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, el diàleg serà el pa nos­tre de cada dia. El diàleg amb tot­hom, amb els amics, els cone­guts i els salu­dats, i també amb els ene­mics i amb els adver­sa­ris. D'això se'n diu diplomàcia i Cata­lu­nya ja en va dis­po­sar, almenys fins a la segona mei­tat del segle XV, en l'època més bri­llant de la Can­ce­lle­ria Reial. El decan­di­ment que ha durat cinc-cents anys no és excusa per con­fiar el futur a plan­te­ja­ments volun­ta­ris­tes, perquè el futur és de natu­ra­lesa política i jurídica.

Arri­bats en aquest punt, torna a ser el qüesti­o­nat alhora que inqüesti­o­na­ble Duran i Lleida qui inter­preta millor el full de ruta: “Apro­fi­tar qual­se­vol escletxa de diàleg que hi hagi, i fer-ho ara”.