DNI de Farners

La ciu­ta­dana en qüestió es diu M. Costa. Va néixer i viu a Santa Coloma, però els seus pares són de Valen­cia de Alcántara (Extre­ma­dura). Estu­dia dret a Girona. I el ciu­tadà en qüestió ja em per­do­na­ran però no sé com es diu. Tre­ba­lla de poli­cia a la comis­sa­ria de Valen­cia de Alcántara. Quan la família Costa arriba al pue­blo de vacan­ces, se salu­den perquè es conei­xen de joves. Aquest estiu la noia apro­fita per reno­var-se el DNI i, mira, li toca l'amic de la família. La pre­gunta salta d'entrada: “¿Bueno, pero el car­net cómo me lo va a hacer?” “¿Qué qui­e­res decir?” “Es que lo qui­ero también en catalán.” “¿Quééé?” “Sí, en catalán.” “Niña, ¿tú dónde vives?” “En Cataluña...” “Pero Cataluña es España...” “Mire, no qui­ero dis­cu­tir. ¿Me lo hace en catalán o no?” “Pues no, además, digo yo que Costa será Costa en catalán, en cas­te­llano y en chino...” “Sí, pero es que yo lo qui­ero todo bilingüe, lo ya impreso y lo que usted escriba...” “¡Pero tú…!” “Oiga, ¿me lo hace en catalán o no?” “Que no...” “Pues ya me lo reno­varé cuando lle­gue a Girona. Ala, gra­cias y adiós...” “¡Pero, niña, que lle­vas una hora de cola!” “Ati­enda, ati­enda al siguiente...” A la ciu­ta­dana en qüestió no se li coneix cap militància ni lluita política. Prou en té bara­llant-se amb el dret admi­nis­tra­tiu i el pro­ces­sal. Tam­poc no mani­festa cap rebuig al lloc d'ori­gen de la família, ben al con­trari: li agrada anar al pue­blo a des­can­sar. Passa sim­ple­ment que la ciu­ta­dana és cata­lana, se sent cata­lana i exer­ceix amb tota natu­ra­li­tat els seus drets lingüístics. Sense una paraula de més ni una de menys. Amb cor­recció i madu­resa. És aquesta manera de ser i de fer que treu de polle­guera els cas­te­llans sense cap motiu. Tan fàcil que seria que enten­gues­sin que esti­mar una llen­gua no vol pas dir odiar-ne una altra. Que quan una llen­gua mor no hi per­den només els seus par­lants, sinó tota la huma­ni­tat. Que el cas­tellà està fora de perill a Espa­nya, a les Amèriques... i a Cata­lu­nya. Que és el català el que neces­sita un tracte espe­cial perquè la riuada de la glo­ba­lit­zació pot aca­bar endu­ent-se'l amb mol­tes altres llengües. Però aquí tenim un cor­dial i bon­homiós poli­cia extre­meny (n'hi ha d'altres que no són tan bon­ho­mi­o­sos, oi?) fent-se'n creus de la desim­bol­tura d'una noia que no es talla ni un pèl davant del seu uni­forme... naci­o­nal.