Pantalla i tauler

En el llen­guatge polític català s'ha incor­po­rat de fa un cert temps l'expressió “pas­sar pan­ta­lla”. No sé ben bé si el seu difu­sor prin­ci­pal és el politòleg Toni Aira, o l'inter­nauta Vicent Par­tal, el con­se­ller Fran­cesc Homs, o el diri­gent d'ICV, Joan Her­rera. Si no fóssim en una nova era tec­nològica no la tindríem, si no tinguéssim els nous ginys, les tau­le­tes electròniques, no par­laríem de “pas­sar pan­ta­lla”. Encara par­laríem de girar full, del suport clàssic dels lli­bres i dia­ris, o par­laríem de fer pas­ses, o d'eta­pes d'un camí que es va fent. El sociòleg i filòsof francès Gilles Lipo­vetsky, ja va estu­diar a La pan­ta­lla glo­bal aquesta con­nexió que tenim amb les pan­ta­lles, la cine­ma­togràfica, la tele­vi­siva, la de l'ordi­na­dor, la del cai­xer automàtic, la del mòbil, i tan­tes altres que hi fan pas­sar la vida i la lec­tura que en fem. Rajoy ho ha dut al límit com­pa­rei­xent davant dels peri­o­dis­tes a través d'un plasma. Fa alguns anys també l'Andreu Bue­na­fu­ente va fer un pregó de la Set­mana del Lli­bre a l'estació de Sants sense la seva presència física, sinó a través d'una pan­ta­lla de tele­visió. “Pas­sar pan­ta­lla” moder­nitza el mis­satge del pas del temps. El d'un país nor­mal. Moder­nitza el dis­curs del pas dels fets. Les pan­ta­lles, molt més dinàmiques que un dio­rama, o el full d'un calen­dari, ens per­me­ten fer un dibuix de futur. Pos­si­ble­ment la política sigui l'art del domini del temps. I com que el temps no espera, quan s'acon­se­gueix com­pas­sar idees i temps és més fàcil fer pros­pe­rar un objec­tiu polític con­cret. Es diu de Rajoy que juga a fre­nar-lo, fins al punt que ara al Congrés dels Dipu­tats estu­dien anar una hora enrere. Ber­lus­coni n'és un expert. A Cata­lu­nya vivim entre l'acce­le­ració, entre la pressa, entre la via, i el fre. Mas es queixa de les elits que també actuen política­ment, que també miren de tòrcer la història en funció dels seus interes­sos, que no han refres­cat les seves pan­ta­lles. I grans empre­sa­ris, fes­te­jats ara per Rajoy, li dema­nen que mogui fitxa. Però aquest ja és un altre llen­guatge, el dels escacs, on, per bé que també hi pesa el temps, mana qui té el tau­ler.