Lampedusa, sense retorn

L'arri­bada de refu­gi­ats i immi­grants creix, no s'atura. Con­ti­nu­a­rem sent una terra d'aco­llida per a immi­grants, a més de ser un país que enyora els seus emi­grants. Una para­doxa a la qual val més que ens anem acos­tu­mant. Pels països revol­tats de la ribera sud i ori­en­tal de la Medi­terrània, els PIGS con­ti­nuem sent una des­ti­nació desit­jada. No perquè no sàpiguen que a casa nos­tra hi ha atur, crisi i, fins i tot, una xenofòbia crei­xent. Però és que la seva alter­na­tiva és la guerra i la mort. I al cos­tat de la violència, les reta­lla­des del sec­tor públic i l'atur són mals menors. Ha estat un miratge pen­sar que deixàvem de ser la pri­mera des­ti­nació atrac­tiva pels nord-afri­cans o els lla­ti­no­a­me­ri­cans que vénen a bus­car-se la vida. Sí, hi ha molts joves que han mar­xat de Cata­lu­nya per bus­car fei­nes a altres països d'Europa, Amèrica o Àsia. També és cert que molts immi­grants que van venir durant el boom de la cons­trucció ara tor­nen als seus països d'ori­gen perquè aquí no tenen feina. I perquè països com el Mar­roc, Xile, l'Equa­dor i Colòmbia viuen una expansió econòmica que anima els seus expa­tri­ats a tor­nar a casa per apro­fi­tar l'opor­tu­ni­tat. Qui no té un cosí que ha mar­xat a viure a Ale­ma­nya? O un veí que ha tor­nat al Mar­roc? Però la rea­li­tat estadística és que aquest 2013 uns 31.000 immi­grants han tra­ves­sat la Medi­terrània en direcció a Itàlia o Malta, en com­pa­ració amb els 16.000 de l'any pas­sat. Segons l'orga­nisme comu­ni­tari encar­re­gat de la coo­pe­ració a les fron­te­res exte­ri­ors d'Europa, Fron­tex, des de les pri­ma­ve­res àrabs de Tunísia i Líbia l'any 2011 la ruta a través de l'illa de Lam­pe­dusa s'ha con­ver­tit en la que més ha cres­cut. Són gent que fugen de la guerra i de la pobresa, i espe­ren tro­bar a casa nos­tra la pau i la pros­pe­ri­tat que no tenen als seus països.

Fa dos anys, TV3 em va enviar a gra­var uns repor­tat­ges a la fron­tera entre Itàlia i França perquè durant unes set­ma­nes el govern francès va impe­dir l'entrada de naci­o­nals extra­co­mu­ni­ta­ris, mal­grat que tant França com Itàlia for­men part de l'espai Schen­gen. La fron­tera entre els dos països no era exte­rior, per tant el govern de París ober­ta­ment des­a­fi­ava les auto­ri­tats ita­li­a­nes en con­si­de­rar que havia pac­tat amb els milers de refu­gi­ats arri­bats de Tunísia i Líbia que els donava pas a través de l'illa de Lam­pe­dusa, a canvi que després mar­xes­sin cap al nord d'Europa. França era la des­ti­nació de la gran majo­ria de tuni­si­ans. Vaig conèixer joves i ado­les­cents que s'havien jugat la vida en uns bots a la Medi­terrània. Que després ho havien tor­nat a fer tra­ves­sant a peu les mun­ta­nyes dels Alps i la Jura per entrar a França i que, final­ment, s'havien atrin­xe­rat en un parc públic dels afo­res de París. Els seus peri­ples par­ti­cu­lars eren enten­dri­dors, inge­nus i plens d'espe­rança. En pocs casos es podria par­lar de refu­gi­ats en el terme estricte d'aquest esta­tus que per­met, als que patei­xen per la seva vida a casa seva, ser accep­tats als nous països d'aco­llida. Tots els nois tenien per­fil al Face­book, un mòbil de paga­ment amb tar­geta, uns pocs cen­te­nars d'euros a la but­xaca i una bossa a l'esquena amb una muda. No tenien un futur pro­me­te­dor a Tunísia i, en poques set­ma­nes, van ado­nar-se que tam­poc no farien res a França. La immensa majo­ria d'aquells joves van tor­nar al seu país.

El que veiem ara són refu­gi­ats de Síria. En la seva majo­ria, sí que com­plei­xen els requi­sits per aco­llir-se al dret d'asil. L'opinió pública euro­pea, des de fa dos anys, veu per tele­visió les mas­sa­cres de Bas­har al-Assad con­tra la seva pròpia població. No estàvem dis­po­sats a moure ni un dit per evi­tar-ho i, ara, tam­poc no volem rebre les con­seqüències d'aquesta pas­si­vi­tat en forma de refu­gi­ats.