Opinió

Mort, el combregaven

A les Corts i en àmbits més formals, l'estridència és substituïda per aquella arrogància despectiva amb l'adversari

No són pocs els que res­ten sor­pre­sos, encara, davant la res­posta espa­nyola a les rei­vin­di­ca­ci­ons de Cata­lu­nya. És molta la gent que no acaba d'enten­dre com, davant la decisió crei­xent de Cata­lu­nya d'ima­gi­nar el seu futur fora de la dependència d'Espa­nya, les reac­ci­ons que ens n'arri­ben adop­tin expres­si­ons for­mals tan abso­lu­ta­ment des­gra­ci­a­des. És al·luci­nant la manera tan mal­des­tra com la part espa­nyola afronta aquest tema, en comp­tes de pro­cu­rar cer­car-hi solu­ci­ons raci­o­nals, civi­lit­za­des, intel·ligents.

Dia rere dia, la mani­pu­lació infor­ma­tiva de la pràctica tota­li­tat de mit­jans espa­nyols, les men­ti­des, les mit­ges veri­tats, els rumors, la into­xi­cació deli­be­rada i cons­ci­ent s'ha anat ense­nyo­rint de l'espai públic, arros­se­gant tot el cara­mull de tòpics, pre­ju­di­cis i llocs comuns de la cata­la­nofòbia més rància i, alhora, ances­tral. I n'hi ha dels nos­tres que con­ti­nuen dient, santa innocència, que fan tot això i actuen així perquè no ens ente­nen, no ens com­pre­nen, i el que cal és fer-hi més peda­go­gia. Pot­ser ja és hora que ens ado­nem que no és pas que no ens com­pren­guin, sinó que, sim­ple­ment, hi estan en con­tra. Si tots els recur­sos, ener­gies i temps que hem dedi­cat a fer peda­go­gia a Espa­nya, els haguéssim dedi­cat a fer–ne din­tre del nos­tre país, no dubto que ja fa anys que fórem inde­pen­dents. Com que veuen cap on avan­cem, han per­dut els estreps i a les tertúlies cri­den, insul­ten, man­cats com estan d'argu­ments sòlids per a con­tras­tar l'opinió cata­lana. Alguns han començat a pas­sar ja de l'amenaça a la violència. A les Corts i en àmbits més for­mals, l'estridència és subs­tituïda per aque­lla arrogància des­pec­tiva amb l'adver­sari que, en el fons, enco­breix deter­mi­nats com­ple­xos.

Els per­den les for­mes, sí. El naci­o­na­lisme espa­nyol és així i ho ha estat sem­pre. Perquè pel que fa a nosal­tres no pen­sen amb el cap, sinó amb l'estómac, subs­ti­tu­ei­xen el cer­vell pel budell i actuen com sem­pre: en lloc de fer ser­vir la intel·ligència, empren la força. És el que sem­pre han fet al llarg de la història, des de la dreta i de l'esquerra estant, quan s'ha trac­tat de Cata­lu­nya. Si fa uns anys hagues­sin actuat més amb el cap que amb les vísce­res, més d'un i més de dos, dels nos­tres, hau­ria picat l'ham: una mica de reducció del dèficit fis­cal, un boci­net de via medi­terrània, matrícules als vehi­cles, selec­ci­ons espor­ti­ves allà on no juga Espa­nya, una esto­neta de català a les Corts, de tant en tant i sense fer-ne un gra massa, etc. Sobta d'enten­dre si tan poc ens poden sofrir, si tan detes­ta­bles som, si tanta angúnia els fa la nos­tra llen­gua, per quins set sous ens hi volen a Espa­nya, si no és per a con­ti­nuar pagant. Com espe­ren que reac­ci­o­nem davant les seves inves­ti­des de rebuig, negació i menys­preu per­ma­nent? Ells, men­tres­tant anem pagant, con­ti­nuen inver­tint en infra­es­truc­tu­res en indrets impos­si­bles.

De Madrid estant, enmig de la bom­bo­lla d'afir­mació naci­o­na­lista i del silenci d'aque­lla Espa­nya culta, libe­ral i oberta que deu haver-se pas­sat a la clan­des­ti­ni­tat, fan veure que no s'ado­nen del que passa. Aquí, aquells cata­lans que con­ti­nuen defen­sant la con­tinuïtat de la dependència espa­nyola de Cata­lu­nya (Navarro, Duran, Sánchez), s'esfor­cen per a mig gar­go­te­jar futurs menys bèsties, a la pis­sarra pública, que a l'ins­tant són esbor­rats pel mes­tre­ti­tes de torn. Queda clar que, de ponent, no en vindrà res de bo, perquè allà s'hi neguen i mai no han ima­gi­nat, per a nosal­tres, un futur dife­rent del pas­sat i el pre­sent de sem­pre. Ara, a cuita-cor­rents, par­len d'una manera dis­tinta d'encai­xar (?) a Espa­nya, d'un fede­ra­lisme que ara va de bo i d'un sis­tema de finançament no lesiu per a Cata­lu­nya. Però fan salat, ara, ja. No només perquè aquí no s'ho creu ningú, sinó perquè, allà, tam­poc. Com la dita popu­lar, quan era mort, el com­bre­ga­ven.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.