Classes mitjanes

Les clas­ses mit­ja­nes són majo­ritàries a Cata­lu­nya i a la majo­ria d'estats euro­peus desen­vo­lu­pats. Ho dic com a eco­no­mista, lluny de l'ortodòxia dels sociòlegs. Hi inclou­ria totes les per­so­nes que no són riques, però tam­poc pobres; que no per­ta­nyen a les elits econòmiques però que no els falta mai un plat a taula. Una bona part dels seus com­po­nents passa un mal moment des de fa tres o qua­tre anys, però encara fan vacan­ces a l'estiu, tenen un cotxe, van al cine, al tea­tre o al fut­bol, i al seu habi­tatge –de pro­pi­e­tat amb hipo­teca inclosa o de llo­guer– dis­po­sen de tots els elec­tro­domèstics indis­pen­sa­bles. No cal dir que can­vien sovint el seu telèfon mòbil per adap­tar-se als nous models. El meu con­cepte de classe mit­jana és, per tant, molt ampli.

Aquesta classe mit­jana és la que es va llançar al car­rer l'11 de setem­bre pas­sat. Molts dels qui hi per­ta­nyen no hi van anar, és clar, però tots els qui hi eren per­ta­nyen a una classe social majo­ritària, que s'ha con­so­li­dat en aquests dar­rers 50 anys.

Abans les desi­gual­tats soci­als eren més grans i punyents. Durant els anys de les pis­to­les (1917-1923) era fàcil dis­tin­gir entre la bur­ge­sia –petita o benes­tant–, que incloïa les pro­fes­si­ons libe­rals, i la classe obrera i la page­sia no pro­pietària dels ter­renys que tre­ba­llava. Era una soci­e­tat de clas­ses i d'aquí va arri­bar la lluita de clas­ses, la Guerra Civil i les dues dic­ta­du­res del segle XX. La reducció d'aques­tes desi­gual­tats soci­als és un dels avenços més impor­tants del segle XX, paral·lel al de la con­so­li­dació dels règims democràtics.

Per sobre de les clas­ses mit­ja­nes hi tenim les elits econòmiques i polítiques. Són pocs –un 5% de la població?– però el seu poder és crei­xent. Alguns hi són perquè mouen molts fils i d'altres, per un patri­moni econòmic, que els dóna poder polític. Cap d'ells va anar a la Via Cata­lana i ho hem d'enten­dre. Sobre­tot en el cas dels pri­mers.

Tenen molts interes­sos –ben legítims– per defen­sar, reben for­tes pres­si­ons perquè es defi­nei­xin en con­tra de tot el que és accep­tar la sin­gu­la­ri­tat de Cata­lu­nya –sub­jecte polític– i ja fan molt si callen i miren al sos­tre. El govern espa­nyol els acusa de no donar la cara, a més de recor­dar que en poden sor­tir molt per­ju­di­cats, que és cert.

Les clas­ses mit­ja­nes són les que més han rebut les con­seqüències de la crisi econòmica. La població pobra, o més ben dit mise­ra­ble, ha aug­men­tat. Les elits econòmiques ni s'ado­nen del que passa, sigui per inconsciència sigui perquè la crisi no els ha obli­gat a pres­cin­dir de res. Per pri­mera vegada en molts anys, la distància entre la classe rica i la mit­jana ha aug­men­tat.

Tinc molt clar que la soci­e­tat cata­lana ha de ten­dir a ser més justa. Resol­dre, per una part, el pro­blema de la misèria i, per altra, acon­se­guir que les elits siguin mesu­ra­des més per la seva auto­ri­tat moral que pel volum del seu patri­moni. Pel que fa a les clas­ses mit­ja­nes, que con­fio que con­tinuïn sent majo­ria, que man­tin­guin el com­por­ta­ment de l'11 de setem­bre pas­sat i que raci­o­na­lit­zin els seus sen­ti­ments.