Un regal

Em va sor­pren­dre molt la mort de la pilot María de Villota, madri­le­nya, 33 anys. No segueixo el món dels cot­xes de car­re­res, i reco­nec que abans que aquesta noia perdés un ull en un acci­dent molt greu, just l'any pas­sat, amb prou fei­nes sabia qui era. Com a molt, quan la veia, pen­sava: “Bravo, una dona a qui l'èxit no li fa por i s'atre­veix a anar al davant.” Però la seva imatge després de l'acci­dent es feia mirar: cabells a la garçon, quasi blancs de tan ros­sos, i un pegat a joc amb les jaque­tes de colors vius tapant-li l'ull per­dut. Era molt jove i som­reia molt. La vaig sen­tir en una entre­vista a la ràdio i em va seduir, perquè no par­lava de la seva desgràcia amb aquell entu­si­asme que no m'acabo de creure de tan­tes per­so­nes que han pas­sat una malal­tia o un trauma greu, que asse­gu­ren que la desgràcia els ha fet més feliços i els ha fet veure la vida d'una altra manera i enfi­len tot d'eufe­mis­mes per no dir la veri­tat: que van tenir por de morir-se, i és clar, quan tens por de morir-te i no et mors, doncs després ho tro­bes tot molt bonic.

María, en canvi, par­lava del que li havia pas­sat amb una serena accep­tació. No pas amb ale­gria: amb con­tenció i pla­ci­desa. Un dal­ta­baix d'aquesta mag­ni­tud posa a prova totes les nos­tres armes: la resistència, la valen­tia, l'espe­rança. De tragèdies, n'hi ha mil: tot és ple d'històries mal escri­tes però inter­pre­ta­des per per­so­nat­ges rodons, corat­jo­sos. M'agra­dava aquesta dona quan expli­cava amb natu­ra­li­tat que els met­ges esta­ven molt con­tents perquè li havien sal­vat la vida. Els met­ges sal­ven vides. Però és que a vega­des amb la vida no n'hi ha prou: ella, a més de la vida, neces­si­tava els dos ulls per con­duir els cot­xes de car­re­res, que eren la seva passió, de la mateixa manera que els cirur­gi­ans que l'havien sal­vada neces­si­ta­ven les dues mans per ope­rar... En el temps que va anar entre l'acci­dent i la mort, María es va casar i va escriure un lli­bre que és a punt de sor­tir i que va titu­lar, pre­ci­sa­ment, La vida és un regal. Un regal, deia. Doncs això.