Tornar a començar

Fa uns anys, no gai­res, era difícil cami­nar més de cent metres per qual­se­vol car­rer cèntric de qual­se­vol ciu­tat del país sense topar amb una ofi­cina d'una enti­tat finan­cera o una altra. La crisi ha com­por­tat que s'hagin tan­cat més de 2.000 ofi­ci­nes, la qual cosa sig­ni­fica més del 25% de les exis­tents tan sols fa cinc anys. Aques­tes dades són con­seqüència que Cata­lu­nya fos un dels llocs amb més com­petència entre enti­tats, que després d'una cru­enta guerra per cap­tar diners es van esba­tus­sar encara més per dei­xar-ne. En el moment de màxima eufòria i en plena guerra per la cap­tació de dipòsits van arri­bar a coin­ci­dir fins a deu cai­xes d'estal­vis i un banc d'aquí, a més de totes les enti­tats fora­nes amb més o menys arre­la­ment i tra­dició. En els últims mesos hem vist com des­a­pa­rei­xien algu­nes de les mar­ques emblemàtiques de les nos­tres cai­xes i s'han con­ti­nuat tan­cant ofi­ci­nes, però men­tre ploràvem aques­tes pèrdues hem pogut cele­brar que s'ha produït un canvi impor­tant: les ofi­ci­nes que que­den han tor­nat a omplir els vidres i parets d'anun­cis de pro­duc­tes que ofe­rei­xen una major ren­di­bi­li­tat pels estal­vis i, fins i tot, es tor­nen a ofe­rir hipo­te­ques.

Si aquests petits i no tan petits indi­ca­tius que apun­ten cap a una recu­pe­ració econòmica s'hagues­sin produït fa dos o tres anys hauríem escol­tat un munt de decla­ra­ci­ons sobre la llum al final del túnel i sobre els brots verds. Les suc­ces­si­ves desil·lusi­ons que han pro­vo­cat els mis­sat­ges car­re­gats d'un irres­pon­sa­ble opti­misme han fet que s'hagi extre­mat ara la prudència i que avui ningú s'arris­qui a llançar les cam­pa­nes al vol. De fet una de les coses que hem après els últims anys és que vivim en un entorn volàtil i ines­ta­ble en el qual les coses poden can­viar ràpida­ment i pren­dre una direcció impre­vi­si­ble o ines­pe­rada. En tot cas, pre­nem com a hipòtesi que els que afir­men que la tendència s'ha cap­gi­rat tenen raó i que les bones notícies no són fruit ni de l'atzar ni de la con­jun­tura, sinó con­seqüència de les deci­si­ons pre­ses aquí i fora d'aquí.

Si fem cas dels experts hi ha dues cau­ses que expli­quen aquest canvi de tendència: el com­por­ta­ment de les expor­ta­ci­ons i la cap­tació d'inver­si­ons. Per con­ti­nuar obrint mer­cats i per con­so­li­dar els que s'han anat con­que­rint és fona­men­tal man­te­nir la com­pe­ti­ti­vi­tat i, per tant, la capa­ci­tat de pro­duir inno­vant sense incre­men­tar els cos­tos. Com que tot té una cara bona i una de dolenta, no s'ha d'ama­gar que això ha estat pos­si­ble perquè avui estem a nivells sala­ri­als de l'any 1999, tal com ha reco­ne­gut Isi­dre Fainé esme­nant la plana al minis­tre Mon­toro. Una millora del con­text ha de per­me­tre recu­pe­rar una part d'aquesta pèrdua i s'ha de començar millo­rant les retri­bu­ci­ons dels tre­ba­lla­dors for­mats que han hagut de renun­ciar a les seves legítimes aspi­ra­ci­ons de gua­nyar-se millor la vida. S'ha d'esta­blir una veri­ta­ble cro­ada per rete­nir el talent. D'altra banda, és cert que hem estat capaços de cap­tar inversió exte­rior i que aquests recur­sos s'han con­ver­tit en el veri­ta­ble finançament de molts dels nos­tres sec­tors. Però no tot han estat inver­si­ons pro­duc­ti­ves, i hi ha una part molt impor­tant del capi­tal que arriba que ho fa bus­cant com­prar gan­gues apro­fi­tant les neces­si­tats gene­ra­des per un període tan llarg de crisi. En aquest sen­tit no ens podem con­ti­nuar des­ca­pi­ta­lit­zant de béns i empre­ses i cal apro­fi­tar el rebot de la situ­ació per evi­tar que les com­pres espe­cu­la­ti­ves siguin l'ori­gen de noves situ­a­ci­ons d'ines­ta­bi­li­tat.

Però tan impor­tant com con­so­li­dar les for­ta­le­ses i depu­rar-ne els efec­tes no desit­jats per tal que el seu impuls tin­gui la direcció ade­quada és crear les con­di­ci­ons per no tor­nar a caure en els errors del pas­sat. Però hem de reconèixer que és més fàcil dir que no s'ha de tor­nar a caure en el sobre­en­deu­ta­ment públic i pri­vat que no esta­blir els meca­nis­mes ade­quats per tal que això no passi. Ens podríem aven­tu­rar a dir que això és del tot impos­si­ble si no pas­sem a con­si­de­rar que l'aus­te­ri­tat no és la ingrata con­seqüència de la falta de recur­sos, sinó la màxima sota la qual han d'actuar els ges­tors dels recur­sos públics. Resulta una para­doxa molt alliçona­dora que siguin els favo­ra­bles a les polítiques econòmiques expan­si­ves els que han situat els mer­cats en el punt cen­tral del sis­tema i els han con­ver­tit en els agents deter­mi­nants. La manera de ser lliure per deci­dir i per actuar és no deure res a ningú.

La falta d'un veri­ta­ble debat polític de fons ha pro­vo­cat que deter­mi­nats pre­cep­tes els hagi assu­mit tot­hom sense que hi hagi hagut una posició crítica ni hagi cal­gut una moti­vació rao­nada. Hem pagat i con­ti­nuem pagant molt car haver inte­ri­o­rit­zat que la lògica del màxim bene­fici fa que el diner no tin­gui ni ànima ni pàtria. Així que, un cop endreçat el des­ga­vell dels últims anys, no hauríem de tri­gar a refun­dar un model finan­cer propi que per sobre dels bene­fi­cis bus­qui bene­fi­ciar el seu entorn.